DESPRÉS DE MOLT DE TEMPS, ÚLTIMA ENTRADA DEL 2009

Hola a tots els que seguiu aquest blog. Sé que l'he tingut unes quantes setmanes abandonat (massa setmanes diría jo), però un no sempre disposa de temps per a tot, ni es troba lo suficientement motivat per a arribar a tot. Espere poder agafar una altra vegada una bona seguida d'entrades.

No volía despedir aquest 2009 que acaba en unes hores, sense fer l'última entrada de l'any. De totes aquestes setmanes, remarcar els dos podis fets per el meu company i amic Juanito, o millor dit amic i company. A la Marxa de Bencàssim va quedar segón, per darrere de Fernando Ruiz. I a la cursa de Tombatossals, va quedar primer. Enhorabona màquina. Has fet la millor temporada de la teua vida, i esperem que la que acabem de començar siga encara millor.

Per la meua part, dos actuacions més que discretes en les dos curses, de les que no estic gens satisfet. Però.....paciència. Tampoc vull entrar en més valoracions, ja que la temporada és molt llarga i no es pot estar tot l'any ahí dalt (encara que sí que hi ha gent que està,...no sé com ho fan, la veritat). A vóre si prompte arriba la recompensa al no poc sacrifici que estic fent.

En quant a entrenament, doncs ha hagut de tot. Bons, regulars, millors, ... I algun treball específic que ja hi havia ganes de tornar a fer, com les "Colines finlandeses" que Juanito i jo vam tornar a començar el passat dissabte 26 de desembre a Atzeneta, a la Pista del Pou del Guardia. Potser aquest siga l'entrenament que més m'agrada, i un dels més durs que fem, i l'únic en el que Juanito no pot en mi, encara que ja voldría jo no poder en ell en aquest entrenament i després fer les curses que fa.

L'oratge que vam tindre, va ser el que veieu a les fotos de baix. Després de l'entrenament, com no vam fer un esmorçaret al Casa Ramón.

Bé, i de moment rés més. Desitjar-vos a tots que passeu una bona Nit de Cap d'Any i lo millor per al 2010. Però sobretot, sigueu feliços. És el més important.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!

CONFLICTE EN ELS SISTEMES DE PUNTUACIÓ DE LA FEDME.

Ací teniu un enllaç a una entrada del blog de Lluís Aloy, el seleccionador de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya, recentment proclamada campiona del món 

L'article tracta sobre els sistemes de puntuació vigents al reglament de la FEDME (Federació Espanyola d'Esports de Muntantya i Escalada).

http://camcsc.blogspot.com/2009/11/kiku-intento-explicar-te-linexplicable.html

Molt interessant.

Salut i muntanya. ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!

Font: Blog: La meva opinió (Lluís Aloy)

ENTRENAMENTS SETMANA PASSADA. QUÈ SETMANA MÉS BONA !!!

La setmana passada va ser molt bona en quant a entrenaments. És la primera setmana en que ha eixit tot perfecte. Ara bé, estem tirant mà de coneixement i estem fent les coses poc a poc, ja que crec que més val així i ben assimilat, que voler anar massa ràpid i a remolque.

La semana va començar en unes sèries de 500 a les pistes. Entrenament dur i canyero. Menys mal que Victor Bernad en va fer uns quants en mi, i això em va ajudar. Pareix mentira lo que es nota tindre a algú fent este tipus de treball en tú.

El dimarts rodatge tranquil, des del Coll del Vidre fins a l'abeurador de la Lloma. Després dels 500 del día anterior, bona sensació. Quan vaig arribar a l'abeurador, vaig vóre un mascle de cabra montesa, que deuria ser prou vell, ja que tenía uns bons cuernos. Em va eixir a uns 10 metres de mi, i segur que es va assustar més ell que jo. Encara que per aquesta zona n'hi han molts, mai me n'havía eixit cap de tant prop. Açò és una de les coses que et pot regalar entrenar per el monte.

El dimecres unes sèries de 5 km. Entrenament dur i damunt a soles. Menys mal que el vaig fer a les pistes i almenys veus a gent per allí. Vaig acabar l’entrenament cansat però en molt bones sensacions, en sensació d’haver fet un treball bo, ja que ho vaig fer de menys a més i em vaig quedar en molt bon sabor de boca a l’últim 5000.

La resta de semana ja tranquileta.

El dissabte vam eixir en la BTT Juanito i jo. Rodada guapa. Vam eixir des del maset d’ell a Borriol i vam anar cap a La Pobla per pistes i sendes. Després vam tirar cap a Les Santes i d’ací cap al Bartolo. Vam baixar cap al Coll de La Mola i d’ací a La Pobla, on vam agafar ja el camí vell cap a Borriol. Vam fer 38 km. en 2h18’, a una mitja de 121 ppm i una màxima de 148. Quan vam eixir del seu maset cap a les 15:00, feia un poc d’aire però bona temperatura. Em pensava que patiriem calor en mànega llarga, però no va ser així. A partir de La Pobla, es va girar un oratge d’hivern, en molt d’aire i molt gelat. Dalt al Bartolo no es podía estar, i les mans i els peus es van quedar tiessos. I el morret també començava ja a gelar-se, ja començàvem a parlar farfallós, jeje. Vaig tindre molt bones sensacions, i una vegada el motoret es va escalfar, vaig anar molt còmode. Vaig fer una pujada molt bona des de Les Santes al Bartolo, sense tindre que baixar en cap lloc de la bici, i això que la pista en alguna trams està prou mal. I com no una baixada a “tumba abierta” per la pista del Coll de la Mola cap a La Pobla. Llàstima que bufava molt d’aire en contra.

I el diumenge vam anar a fer part del recorregut de la Marxa de Benicàssim. Aquest any encara no havíem entrenat allí baix. Ara bé, que prou vegades ho hem fet en temporades anteriors. Vam refrescar la memòria en pistes i sendes que ens coneixem de memòria, quasi que pedra per pedra. Vam anar Juanito, Vicent Betoret i jo. Vam eixir del motocross i vam pujar per el circuit de la marxa. Quan vam arribar a la pista que baixa cap a Les Santes, ja ens vam desviar cap al Bartolo, arribant dalt per el tram final de la senda La Balaguera. I d’ací, també seguint el circuit, vam tirar ja cap als cotxes. Vam fer 1h30’ a 132 ppm de mitja i 150 de màxima. Aquesta màxima va ser als 10/15 últims minuts del rodatge, on a Juanito i a mi ens va entrar el dimoni i ens vam tirar cap avall quasi que a ritme de competició.


Després, com sempre que entrenem per Benicàssim, vam anar a esmorçar als Llauradors. I després d’esmorçar, a vóre el final de la Mitja Marató de Castelló. Llàstima que en un circuit tan ràpid i urbà com hi ha des de l’any passat, aquest any fera eixe aire tan asquerós i que tant molesta quan corres una cursa d’asfalt. Però bé, hi ha que adaptarse a tots els factors que un no pot controlar, i l’aire és un d’ells. Destacar el podi del meu cosí, Javier Medall, que va quedar tercer.

M’ha costat quatre díes el poder fer l’entrada, però aquesta setmana ha segut molt complicada. El dilluns van operar a la meua sogra i el dimarts al meu germà. Lo del meu germà era una operació menor, encara una operació en anestèsia general sempre fa respete. I lo de la meua sogra sí que era una operació de molt de risc. Així que entre açò, la feina i el xiquet, no m’ha quedat temps de quasi rés més (bó, d’entrenar sí, encara que menys mal que aquesta setmana era molt light). Per sort, i és lo més important, als dos els ha anat bé i pareix que la cosa va per bon camí. Enguany, si finalment tot acava bé, el millor regal de Nadal serà poder tindre a la meua sogra en nosaltres.

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

VAJA SETMANETA, UFFFFFF !!!!!

La setmana passada va ser la primera setmana intensa de la temporada, en 3 díes de qualitat més 3 rodatges per a completar-la.

Es va fer especialment dura perquè em va tocar fer tots els entrenos de qualitat sense companyia. A rodar sol estic acostumat i no m'importa, inclús m'agrada (no tots el díes, per supost) ja que així vas al teu rotllo, a l'hora que vols, on vols, i al teu ritme, fent les teues cabilacions i en els teus pensaments. Però quan toca apretar les dents, com a que es fa més "ameno" si tens algun company d'entrenament que funcione com tú. A més vaig tindre que estar des de el divendres fins al diumenge tot el día en el xiquet  (menys quan vaig estar entrenant, clar està), i això és agotador.

Dels tres rodatges, van haver dos de "5 estrellas", per el circuit on els vaig fer. Un és el de l'entrada anterior, i l'altre el que vam fer el diumenge. Aquest ja feia molt de temps que el volia fer, i per fi el diumenge va ser el dia.

Al final vam ser 9 persones. Vam quedar a Sant Joan i vam eixir per la pista que hi ha darrere de l'ermita direcció a Puertomingalvo. Ens vam desviar per el GR que baixa cap al Riu Carbo i abans d'aplegar als masos, vam agafar una senda que va a donar a la pista que baixa de la Lloma de la Cambreta. Al poc d'anar per la pista vam agafar una senda que recurta un poc la pista i que ens deixà una altra vegada a la pista, a uns masos. Ací, per un malentés, uns van tirar per la pista cap a la Lloma la Cambreta i van pujar al Penyagolosa per el camí més habitual. Juanito i jo, des de els masos que he dit abans vam buscar una senda que ens conectà en la que va per baix del tallat del Penyagolosa. Vam agafar aquesta senda i un poc després de passar una paleta de fusta que posa "Cantal de Micalet", quan ens quedàrem just baix de les pareds verticals del Penyagolosa, vam tirar monte a través a buscar la canal de la dreta, la que té un tram de cadenes quasi arribant dalt de tot.

 Vista de la canal des de la part de dalt

La canal no té cap complicació, excepte si algú té un poc de vertigem. Una vegada entres en ella, vas quasi tot el rato trepant, i l'únic pas "conflictiu", està equipat en una cadena per a agafar-se. El desnivell que es fa en poc de tros és molt (uns 330 m+ en una distància que calcule serà de poc més de mig quilòmetre). Un poc més cap a l'esquerra d'aquesta canal, en hi ha una altra que és més fàcil. Aquesta queda pendent per a un altre día. Després des del Pic vam baixar cap a la Banyadera i des d'ací a Sant Joan per on baixa la MiM.

Vam tindre un oratge increible per a l'época de l'any en que estem. Quan vam arribar a Sant Joan a les 8:50 el cotxe marcava una temperatura de 12ºC, gens habitual a eixes hores del matí allí dalt. D'eixida es podía anar perfectament en pantaló curt i mànega curta.

En total van ser 2h08' de rodatge, a una mitja de 127 ppm i una màxima de 146. El desnivell positiu acumulat va ser de 960 m.

Llàtima que jo tenía molta pressa, i Juanito i jo no ens vam poder quedar a esmorçar. La ruta d'ahir es mereixía l'esmorçar i el típic "cremaet" del bar de Sant Joan. I també llàstima de no portar la càmera de fotos. Ens hem d'acostumar a agafar-la sempre darrere quan fem un rodatge d'aquestos. Aquestes que he penjat les he tret del Google Earth.

La pròxima ruta que fem per allí dalt ja la tinc pensada. Serà eixir de Sant Joan i per on baixa la MiM pujar a la Banyadera. Des d'ací cap al pic, però abans d'aplegar agafar la senda que va cap al Portellàs i per ací baixar a la senda que hi ha baix del tallat. Pujar al pic per la canal de les cadenes. Baixar per l'altra canal i agafar la senda direcció cap a la Lloma de la Cambreta, passant per la Nevera del Penyagolosa i des d'ací una altra vegada cap a Sant Joan.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!

ENTRENAMENT COLL DEL VIDRE-LLOMA DE BENAFIGOS

Després d'estar des del mes de maig sense pujar-hi, el dimarts d'aquesta setmana que avui acava, vaig tornar a pujar a entrenar al Coll del Vidre. El circuit que vaig fer és un circuit al que vaig quan tinc una rodada per terreny ondulat, però sense massa desnivells.

Vaig deixar el cotxe a la redona del Coll del Vidre, a la de la caseta de pedra al mig. I vaig tirar direcció a la Lloma de Benafigos, arribant fins a una bassa feta per els forestals per a que beguen les cabres que hi han per allí dalt. Des de la bassa hi han unes vistes magnífiques del Riu Monlleó, Culla, Penyacalva i de la Lloma Garrido. No pareix que aquestos desnivells i aquestos majestuosos barrancs estiguen tant a prop de casa. Semble més bé una paissatge d'alta muntanya.

L'anada i la tornada són per el mateix lloc, quasi tot per pista forestal en algun tram de senda. La distància, si no recorde mal (l'any passat la tenía medida en el sensor del Polar) és de 14 km. El desnivell positiu 285m, l'altitud màxima 1095, la mínima 944 i la mitja 1039 m. Així que, encara que no siga una altura ideal, de 2000 m. o més, per a pujar el nivell de glòbuls rojos, doncs dic jo que algún benefici tindrà entrenar allí dalt. Millor això que fer-ho a nivell de mar.

Però lo millor de tot és la tranquilitat que es respira allí per tot arreu. Et pares i lo únic que sents és l'aire que passa pel mig dels pins i algún pardalet. I com a molt ara que encara hi ha algun rovello, pots vóre a algú per allí buscant-ne. Eixe día encara vaig vóre a quatre rovelloneros, i això que era l'hora de dinar.

M'agrada aquesta ruta. Així que, de tant en tant, si el temps i la feina ho permitissen, aniré pujant algun día a la setmana. Total en el cotxe em costa 10-12 minuts de pujar.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!

JUANITO, CAMPIÓ DE LA I LLIGA DE CURSES DE MUNTANYA CASTELLÓ NORD

Aquesta entrada ja feia prou díes que la volia haver pujat, però estava esperant a que estaren les classificacions oficials de la lliga per a afegir-les a l'entrada, i m'havia despistat. Espere que el protagonista em perdone el retard.

El passat diumenge 27 de setembre, es disputà a Vilafranca la II Cursa Entreparets, última prova de la I Lliga de Curses de Muntanya Castelló Nord.

A Juanito li era suficient entrar dins dels 11 primers per a guanyar la lliga, ja que Remigio Queral que fins a aquesta cursa era el líder, no es presentà, al coincidir-li aquesta prova en l'última prova de la Copa d'Espanya.

La cursa de Vilafranca la va guanyar Vicent Calvo, que ha fet un final de temporada espectacular. Completàren el podi Juanito i Ezquiel Cuesta.

En la categoría de dones va guanyar Esther Catalan, per davant de Sonia Escuriola i Laia Cañes.

CLASSIFICACIÓ VILAFRANCA

CLASSIFICACIÓ LLIGA

Destacar la bona actuació a la Lliga de les atletes femenines del meu poble, del Club de Muntanya At-Zenet. Paqui Saura va guanyar la Lliga en la categoría de veteranes, fent també podi en aquesta categoría Tere Isierte. Belen Agut també va fer podi en la categoria senior femenina.

Jo per la meua part vaig quedar el 5é classificat a la Lliga. A Vilafranca ja no em vaig presentar, ja que eixe día vaig fer la cursa de BTT de l'anterior entrada. Encara que haguera anat a Vilafranca, tenia poquíssimes opcions de millorar aquesta cinquena posició, de no ser que a Duplas i a Ezequiel Cuesta els eixira una cursa desastrosa i quedaren del 30 cap enrere. I per darrere ja no em podia agafar ningú. Així que finalment, vaig decidir fer la cursa de BTT que em motivava molt més.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!

ENTRENAMENT DEL CAP DE SETMANA

Aquest ha segut un cap de setmana ben complet, en quant a entrenament. El dissabte per el matí, vaig tornar a fer una eixida en bici de carretera. Des de la cursa de BTT del 27 de setembre no había tornat a tocar la bici, i la veritat és que ja tenia ganes.

La ruta, encara que en bici de carretera, com que soc animal de monte i em tira massa tot lo que hi han des d'Atzeneta cap amunt, va ser cap a la muntanya. Eixida des de Vall d'Alba cap a Atzeneta, Coll del Vidre, La Xaparra, Xodos, Atzeneta i a Vall d'Alba una altra vegada. Ritme suau, 2h50', 69,5 km., a 24,4 km/h de mitja, 130 pulsacions de mitja i 150 de màxima. L'oratge molt bo, llevat de que bufava l'aire i molestava prou, va fer calor i es podía anar perfectament en equipació d'estiu. Menys mal, perquè en el costipat que porte (el segon en 3 setmanes) només m'haguera faltat passar fred.

Vaig acabar el rodatge en molt bones sensacions, a més en la impressió de que el ritme havia segut el correcte, ni menys ni més. No havia pujat encara el Coll del Vidre, ja que les vegades que aquest estiu he pujat cap amunt, sempre ho he fet per Benafigos. I em va quedar l'impresió de que Benafigos és més dur que El Vidre. Ara bé, les rampes més dures estan al tram entre la Xaparra i Xodos. Allí el Polar em va marcar 2 trams en pendent del 21%. Uff.

I ahir diumenge, tocava rodatge a peu per muntanya. Havíem quedat a La Pobla, però finalment vam anar en cotxe fins a Les Santes i vam eixir des d'allí. La pujada la vam fer per la pista. Jo la vaig fer en el meu cosí Javier, que ahir es va afegir a la rodada. A nosaltres, a un ritme suau-mig (per a mi, ja que segurament per a Javier que està fort com un bou, va ser un ritme suau) ens va costar 40', fent en eixe tram de pujada 465 m+. No està mal. Bona pista per a acumular desnivell, a més hi han rampes molt molt dures.

Una vegada allí dalt ens vam reagrupar tots i vam continuar la rodada de cara a la pista que va cap al Coll de la Mola. Allí vam recular i vam anar cap a les antenes, on acabava la Cronoescalada al Bartolo, que es celebrava ahir. Alguns del grup, que no podien quedar-se, se'n van anar cap a baix, i els altres ens vam quedar allí per a vore la part final de la crono, el tram que puja des de La Font de Sant Josep fins a les antenes, tram de 1,3 km. i 370 m+, el que nosaltrem anomenem "la directa".

Vam estar de plantó allí dalt més d'una hora, ja que una organització un poc caòtica no va respetar els horaris d'eixida dels participants, i els millors atletes que eren a qui nosaltres volíem vóre van eixir en quasi una hora de retard. De no ser perquè corria Raúl García i el volíem vore pujar la directa, no haguérem aguantat tant allí dalt. Els tres atletes que millor impressió visual ens van donar des de dalt, van ser els que finalment van completar el podi. Encara que allí dalt i una vegada finalitzada la prova, ningú sabía encara quina era la classificació oficial, ja que l'última catifa transmetía l'arribada dels corredors a l'eixida, i era allí baix on es portava el control de tot.

Finalment, el guanyador va ser el marroquí Abderrahim Ait Ben Chatoui, segon el vasc Ionut Zinca i tercer el segovià Raúl García. Aquestos dos últims van marcar en el parcial de la directa millor marca que Chatoui, però aquest primer, coneixedor del circuit i atleta molt ràpid en proves d'asfalt, va aprofitar la primera part, més favorable per a ell al tindre menys desnivell, per a traure una ventaja que els altres dos ja no li van poder recurtar en la part en més pendent i més muntanyera.

Lo millor de tot va ser vóre pujar al crack Raúl García. Impressionant. Quin poderío, quina força i quina cadència. No perd mai la frecuènica de la zancada, dona igual com siga el terreny d'empinat. No se'l veu mai atrancat ni agarrotat. Dona igual que vaja corrent o caminant, la cadència mai li decau, posa mans als genoll per a fer palanca i ...força cap amunt. ¡Quina passada!

VIDEO RAÚL
Classificació Cronoescalada Bartolo

El mateix dia també es va celebrar a Castelló el 10000 d'asfalt organitzat per 42yPico. El crono del guanyador va ser impresionant, 29:57, es a dir, a una mitja de 3 min/km., espectacular. Dels nostres companys d'entrenament, corría Kike, que per segona setmana consecutiva repetía distància i tornava a baixar de 35'. Es nota que el ritme de 3:30 ja el té assumit. Enhorabona.
D'Atzeneta participaren varios corredors. Diego Marín en un molt bon crono de 35:33, Juanma Velasco 40:38, Joan Campos 40:46, Esteban García 46:29 i Pepe Gil 54:15.

Classificació 10000 de Castelló

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!

CALENDARI OFICIAL DE LA FEMECV

Copie el correu que m'ha enviat el seleccionador de la Federació d'Esports de Muntanya i Escalada de la Comunitat Valenciana.

Hola.

Ayer en la localidad de Simat de la Valldigna tuvo lugar la Asamblea de Presidentes, en la que se asignaron las actividades Federativas a realizar en 2010 entre los clubes que han solicitado organizarlas.

Entre ellas están las competiciones oficiales de carreras por montaña de esta Federación (Campeonato de Liga, Absoluto y de Kiómetro Vertical).

Los lugares y fechas de celebración de las mismas son los siguientes:

CAMPEONATO DE LIGA DE CARRERAS POR MONTAÑA 2010

- 1ª Carrera: Crevillente, 7 de Febrero, 20K +1.200m

- 2ª Carrera: Gata de Gorgos, 21 de Febrero, 21K +800m

-·3º Carrera: Banyeres de Mariola, 7 de Marzo, 24K +1.300m

CAMPEONATO ABSOLUTO INDIVIDUAL Y POR CLUBES DE LA COMUNITAT VALENCIANA 2010

- La Vall d'Uixó, 18 de Abril, 25k +1.700m

CAMPEONATO AUTONOMICO DE KILÓMETRO VERTICAL 2010

- Finestrat, 31 de Octubre, 3'6 Km +1.020m.

Las distancias y desniveles de las pruebas que véis al lado de la fecha, son datos aproximados. Variarán algo, una vez hechas las homologaciones y revisiones de los diferentes recorridos, pero aproximadamente seran esas. Los circuitos para la categoría juvenil serán en la mayoría de carreras de menos de 10Km y de menos de la mitad de metros de desnivel.

Os envío esta información a todos/as los/as deportistas de los que tengo dirección de e-mail, más que nada pensando en los/as que queráis ir planificando la próxima temporada. En la web de la Federación http://www.femecv.com/ dispondréis más adelante de más datos. Os agradezco difúndais esta información entre el colectivo de corredores, en especial entre los No Federados y que el año que viene tengan interés en participar. En esta misma web tendrán toda la información de como tramitar la licencia federativa para el año próximo. Os informo que la próxima temporada SOLO PODRAN PARTICIPAR en estas carreras DEPORTISTAS FEDERADOS.

En cuanto tenga noticias de los calendarios de la FEDME, os las hago llegar. Hasta entonces, un saludo a todos

Vicent Peydró

Així que notícies ben fresquetes i de primera mà, que ja fa alguns díes que estàvem esperant per a començar a planificar la temporada de competicions per muntanya.

La meua crítica, tres curses en quatre setmanes, per al meu gust, estan massa seguides, ja que entre cursa i cursa no et dona temps ni a recuperar-te bé, ni a entrenar com cal, pensant en que queda tota la temporada per davant. Aquesta opinió la comparteixen moltíssims més corredors i entrenadors, el que passa és que a la Federació no baixen del burro. No sé quin criteri segueixen.

Almenys el Campionat Autonòmic enguany l'han posat 5 setmanes després de finalitzar la lliga (l'any passat va ser 2 setmanes després, en lo que vam competir 4 curses en 6 setmanes). I vaja castanya d'autonòmic, aquesta és de les que m'agraden, 1700 m+ en 25 km. Aquesta cursa en menys de 2h15' no es guanya. Segur que la gent de la Vall no ens decebran ni en el circuit ni en l'organització, cosa en la que son bons mestres.

La putada per als que som de Castelló, és que enguany totes les curses són a la província d'Alacant, excepte l'autonòmic que és a La Vall d'Uixó. Ara bé, açò ja depen de les candidatures que s'hagen presentat, i de Castelló a excepció de La Vall, ningú més no ha presentat candidatura. Una llàstima en la quantitat de curses que es celebren en tota la província.

Ale, a anar fent càlculs. Ja tenim feina per a principi de temporada.

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!

Font: Vicent Peydró (Seleccionador FEMECV)

Cronoescalada Xodos-Pic Penyagolosa

I el diumenge, per si en el 10.000 del dissabte no n'havíem tingut prou, tocava fer una pujada Xodos-Pic Penyagolosa i tornar a baixar. Encara que el nom de l'entrada és cronoescalada, i això sona a cursa, els tirs no anàven per ahí.

Es tractava de fer una pujada a un ritme constant, treballant la força i sense arribar a agobiar-se en cap moment. Així que va ser un entreno per a disfrutar de l'entorn. A mi particularment, aquesta és la zona d'entrenament que més m'agrada. Serà perquè és la que més prop tinc d'Atzeneta i a un sempre li tira lo seu.

Vam quedar a les 9 del matí a la plaça de Xodos. La temperatura era freda, 4ºC quan vam arribar. Però com que feia solet, conforme anava avançant el matí, l'oratge es va quedar molt agradable.

Lo millor de l'entreno, va ser el tornar a coincidir una altra vegada en la majoría de companys del grup d'entrenament. En total vam ser 17 persones, quasi tots companys de la nostra etapa a ElClinic, més alguna cara nova.

La pujada la vam fer cadascú al nostre ritme. Les meues cames, com que el ritme no va ser fort, van respondre molt bé a la pujada. On si que vaig notar un poc de fatiga va ser cardiovascularment, però és normal, ja que estem encara començant la temporada. Quan vam arribar al Pic, ens vam parar una estona a admirar tot lo que es veu des d'allí dalt. I després, ja més agrupats i a un ritme més suau, tornada cap a Xodos.

Al acabar l'entrenament, como no , lo millor del día. L'esmorçar en una tertúlia que es va allargar fins quasi la 1 del migdía. Açò motiva i forma part de l'entrenament, almenys aíxí ho pense jo.

Espere que les convocatòries d'enguany tinguen totes tant d'exit com aquesta.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!!

SUBCAMPIONS D'ESPANYA PER CLUBS

El passat dissabte día 17 es disputà a la localitat valenciana de Serra, la cursa K25, Trail de la Calderona, que enguany era el I Campionat d'Espanya de Clubs.

Juanito i jo estàvem inscrits, ell per a intentar estar ahí davant i jo per a acompanyar a alguna de les xiques de l'equip. Però com que no es pot estar en totes les batalletes i el nostre estat de forma no és ni de prop el idoni com per a disputar en condicions una cursa tan dura com aquesta (25,5 km. i 1700 m+), vam decidir no córrer. Llàstima, ja que el nostre equip, el Running Team Grifone, es va proclamar subcampió d'Espanya. Almenys haguérem eixit a la foto, jejejeje.
De l'equip, el millor classificat va ser J. Antonio Ruiz (atleta de Vila-Real), que va quedar en la 5ena posició. Ignaci Cardona (Alacant) va quedar el 7é. També dins dels 20 primers van quedar Emili Sellés (Alacant) en la 11ena posició i Sebas Sánchez (Alacant), que quedà el 17.
Una actuació mes discreta van fer David Mundina (Sant Joan de Moró) que entrà en el lloc 47 i J.M. Granadero (Barcelona) en el 57.
En quant a les dones, Esther Gil i Miryam Talens (les dos d'Alacant) entraren en les posicions 5 i 7 de la seua categoria respectivament.
El quatre atletes que puntuàren per a la classificació final (segons el reglament F.E.D.M.E. puntuen els 4 millors classificats, hòmens o dones, en les seues respectives categories) van ser J. Antonio, Ignaci, Esther i Miryam.


El guanyadors van ser el C.A. Cuenca, que en una magnífica actuació, va posar a tres corredors damunt del podi. I el bronze va ser per al C.M. Penya Mur i Castell de la Vall d'Uixó.

Felicitacions als companys que van córrrer.

CLASSIFICACIÓ PER CLUBS
CLASSIFICACIÓ INDIVIDUAL

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

10.000 d'Almassora 17/10/09

Ara ja puc dir que soc un corredor 3’30” en aquesta distància.

El dissabte, per tercer any consecutiu, vaig córrer aquesta cursa d’asfalt. En aquesta cursa comence la temporada 09/10.

Del meu grup d’entrenament vam córrer Maite, Juanito, Kike, Óscar i jo. També corría Mónica Esteve i el meu cosí Javier Medall, que va ser el guanyador en total autoritat.

El resultat va ser molt bo per a tots.

El meu cosí Javier va imposar des de l’inici un ritme molt fort que ningú no va poder seguir, fent tota la cursa en solitari i marcant un exelent crono de 32:05.

En segon lloc va entrar Manolito Herrero de la Vall d’Uixó, a quasi 2 minuts de Javier. I en tercer lloc va entrar el crack Juanito en 34:07. Juanito va fer una eixida forta, però com que va vóre que ni el ritme de Javier ni el de Manolo eren per a ell, va afluixar el ritme i es va deixar agafar per un grup en el que va fer gran part de la cursa. El ritme del grup era còmode per a ell, i com que tots els corredors del grup eren d’asfalt, la tàctica seua va ser aprofitar la força de la muntanya per a despenjar als seus rivals als 4 últims kilòmetres de la cursa, que són tots cap amunt.

Jo per la meua part, no tenía massa confiança en millorar la meua marca de l’any passat, ja que les 2 últimes setmanes, fent entrenos de qualitat, les sensacions no havien segut massa bones. A més, el cap de setmana als Pirineus havíem fet molt de volum, per a tindre una competició la setmana següent. Però vaig arriscar en una eixida “forta”, conscient de que la primera part és més ràpida que la segona, a vóre que passava. Vaig passar el km. 2 en 6:43, i quan vaig vóre el rellotge vaig pensar: “petaràs com una mangrana”. Però conforme anàven passant els kilòmetres m’anava trobant bé i anava agafant confiança. Fins el km. 6 vaig anar per baix de 3:30, i en els 3 km. següents de pujada em va caure un poc el ritme. Però em van quedar forces per a fer el kilómetre més dur en 3:26, fent al final una marca de 35:04. Genial, no m’ho esperava.

Em va faltar eixa confiança que he dit al principi per a tirar-me darrere de Kike i Óscar, que van fer quasi tota la cursa junts, entrant a meta en 34:33 i 34:47 respectivament.

Maite, després de passar la temporada passada en blanc, torna a agafar poc a poc la forma. Va fer una marca de 48:12. Li dessitge que aquest any les coses li vagen bé i puga tornar a rendir al nivell que li correspon.

Mónica, que encara arrastra problemes als genolls de l’any 2007 en que va fer la MiM, va entrar per darrere de Maite en un temps de 49:14.

De moment la temporada ha començat bé. Ara toca continuar currant per a millorar i poc a poc agafar una bona forma per a la muntanya. A la pròxima, millor encara.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!

CAP DE SETMANA ALS PIRINEUS

Aquest passat pont d'Octubre hem estat uns quants amics als Pirineus, exactament a Nerín, una xicoteta aldea perteneixent a Fanlo, que està al costat del Cañón d'Añisclo. Hem estat en un hotel de muntanya molt petit, regentat per dos germans i son pare, on el tracte és molt personal i agradable. Jo ja els conec des de fa molts anys, ja que la primera vegada que vaig pujar va ser l'any 2001, any en que van obrir l'hotel, i des d'aleshores he estat 8 vegades. Quan vaig, sempre dic que puge a vóre al tío i als cosins de Nerín.

Nerín, l'aldea on estàvem

Aquesta vegada l'eixida anual als Pirineus ha segut diferent, ja que és la primera vegada que hem anat en xiquets. Però ha segut una de les millors. Ha segut un cap de setmana molt intens, i ens ha donat temps de tot, gràcies a que les nostres dones s'han ocupat dels xiquets mentre nosaltres estàvem corrent per la muntanya. Hem anat Juanito, Iván, Lluís, V.Betoret i jo, en les respectives dones i xiquets.

Les dones i xiquets

Vam eixir de viatge el dijous per la nit, i vam tornar el dilluns per la vesprada, per lo que hem aprofitat els dies al màxim.

El plan cada día era, desdejunar ben prompte, sobre les 7 del matí i després anar a córrer per la muntanya. Així, a mig matí ja estàvem de nou a l'hotel, preparats per a passar la resta del día en la familia. En ells hem visitat Broto, Ainsa, Labuerda i el Valle de Pineta. I com no, també hem fet unes bones sentades a la taula, tertúlies i cervesetes.

De tertúlia després de dinar, a la plaça major d'Ainsa

Hem fet 3 rutes per la muntanya. El divendres, per a fer boca, i com que estàvem cansats del vitage del día d'abans, ja que vam arribar a Nerín a les 3 de la matinada, vam fer l'eixida més curta, encara que molt xula. Eixint de l'hotel (1281 m.) vam pujar a un pic que es diu el Mondoto (1962 m.), des d'on hi han unes vistes del Cañón d'Añisclo i de tot el macís del Monte Perdido espectaculars. Es veu tot el Cañón d'Añisclo fins a Fonblanca, el Collado d'Añisclo, Las tres Marias, Sestrales, el Pico d'Añisclo, Monte Perdido, el Cilindro, el Casco, ...... Llàstima que als pics estara núvol i no els poguerem vore.

Ivan, baixant per un barranc

A la baixada, per voler afegir una pujada extra (Juanito no feia més que anar de paleta en paleta, jejeje...) voler baixar per un lloc diferent a la pujada i voler fer algún tram de monte a través, vam tindre aventura. Primer ens vam clavar per un parell de barrancs on vam tindre que recular, i després Juanito i jo per voler baixar lo més vertical possible, vam arribar baix en les cames com un Cristo. Al final 1h48’ i 900 m+.

El dissabte vam eixir també de l'hotel. Vam pujar per pista i senda fins a Cuello Arenas i allí vam anar a buscar el Barranc de la Pardina. És un barranc molt bonic per el que mai havía baixat. Només vam entrar al barranc, vam començar a vóre sarrios. I a un li vam vore fer algo impresionant. Es va tirar a baixar per un tram de roques quasi vertical a tota llet com si anara per pla. Ens vam quedar tots en la boca oberta. ¡Ja voldríem nosaltres baixar la meitat de ràpid que ell!

Una femella de sarrio (o rebeco)

Al principi del barranc hi ha una baixada prou vertical i tècnica per roca. Després un vegada dins dels barranc el terreny és fàcil. I a la part final queda una pujada prou dura i una baixada, primer per pedrera i després per senda molt molt ràpida. Juanito i jo ens vam tirar per ací com si anàrem desbocats. Ens va pegar una pujada d'adrenalina i vam fer una baixada de vertigem, en derrapades, baixades en cul i mans a rastres i adelantaments inclosos. El final d'aquest barranc desemboca al Cañón d'Añisclo, un poc més amunt del paratge conegut com La Ripareta. Des d'ací vam baixar tot Añisclo i abans d'arribar a Sant Úrbez (inici d'Añisclo) ens vam desviar per una senda en molta pendent que va a una aldea que es diu Sercué. Des d'allí fins a l'hotel sols hi ha uns 15 minuts. Al final van ser 2h53' de rodatge i 1.035 m+.

Baixant per el Cañón d'Añisclo

I la etapa reina la vam fer el diumenge. La idea era pujar a Monte Perdido. La vesprada d'abans vam tocar al refugi de Góriz per a vóre com estava de neu i ens van dir que sense crampons i piolet que no ens aconsellàven pujar, que a l'Escupidera hi havía neu. L'Escupidera és la zona del Pirineu en la major concentració d'accidents mortals. És una pedrera llarga en molta pendent i en inclinació cap a la dreta, que en cas de caiguda et tira a un precipici. En el últims 30 anys han mort ací més de 60 persones, i els 3 únics que es van salvar de la caiguda, van quedar tetraplègics. De totes maneres vam decidir fer igual la ruta i arribar sols fins on no hi haguera perill.

L'escupidera i Monte Perdido, sols en faltava açò per a fer pic

Roberto, un dels germans de l'hotel, ens va pujar fins a Mondicieto, lloc on l'autobús de muntanya de Fanlo deixa als muntanyers que des d'ací agafen el camí cap a Góriz per la part alta d'Ordesa. La temperatura ací era sols de 6ºC i feia prou d'aire.

Per aquesta senda es veu tota la vall d'Ordesa des de dalt, des de La Pradera fins la Cola de Caballo. En 53' ens vam plantar al refugi de Góriz, adelantant a tots el muntanyers que l'autobús havía deixat al mateix lloc que nosaltres una estona abans. Aquest tram és pràcticament sense desnivell.

Camí de Góriz

A Góriz ens vam reagrupar els 4 i vam decidir pujar fins a cota 3000. Juanito va tirar el primer, sense deixar de trotar en eixe “pas de gallineta” que no amolla mai, per empinat que siga el terreny. Betoret i jo anàvem darrre caminant ràpid i Lluís un poc més enrere. La gent es quedàven sorpresos quan veien el ritme que portàvem i com anàvem vestits.

L'oratge era roí, ja que feia fred i molt d'aire i de tant en tant veníen ràfegues d'aigua. Jo ací em vaig posar el buff i el guants. Des de Góriz cap amunt hi ha un primer tram en unes fortes revoltes per a salvar succesius contraforts que hi han, que et fan guanyar altura ràpidament. Després ve un tram molt empinat que et deixa baix d'unes parets molt grans (ací Betoret i jo ens vam colar un poc de camí i va haver un moment que ja es complicava la cosa). Des d'ací arribem a un camp de blocs, que una vegada superat ens deixa a la pujada final al Lago Helado de Marboré.

Lago Helado de Marboré

Foto a 3025 m. abans de pegar la volta cap a baix

El parcial des de Góriz fins a Marboré va ser de 1h09’ (als muntanyers els costa quasi 2h30'). Des d'ací vam continuar pujant uns metres més, per a superar la cota 3000 i ahí ja ens vam parar. Ens vam fer unes fotos i observàrem el camí que quedava fins al pic. A la marxa que portàvem calculem que ens haguera costat uns 15 ó 20 minuts més.

En resignació, vam reprendre el camí de baixada per el mateix lloc. Juanito i jo, una vegada superat el camp de blocs, vam posar el turbo i vam fer una baixada a "todo meter". Impresionant, ¡quina xalera!. La gent que ens creuàvem ens animava, sobretot els vascos (vengaaa, aupa aupaaaaa ....¿que os sigue el toro?). Fins que jo em vaig doblar un turmell (tot ha quedat en una xicoteta distensió) i acabàrem de baixar un poc més tranquils fins a Góriz. Des de Marboré fins a Góriz ens va costar 41'. Ací vam esperar a Lluís i a Betoret, i quan van arribar, reprenguerem el camí fins a Nerín, passant primer per Cuello Gordo, baixant des d'ací cap a Cuello Arenas i per el mateix lloc per on vam pujar fins ací el día anterior, baixada fins a Nerín. Des de Marboré fins a Nerín ens va costar 2h05'.

Baixant de Góriz cap a Cuello Gordo, en el Monte Perdido de fondo

Baixant cap a Góriz, en l'arc de Sant Martí de fons

Quan vam arribar el de l'hotel ens preguntà que fins on havíem arribat, i quan li detallàrem la ruta i els parcials es quedà flipat. Ens va dir: "chicos, no estáis bien de la cabeza. Tenéis que hacer un intento de récord Torla-Perdido-Torla. Lo tenemos que organizar, yo os ayudaré."
Ens conta que ell coneix a Jesús Sánchez "Samuel", que tenía el rècord fins que el vasc Iker Carrera el baté el 30 de juliol de l'any 2006.
Nosaltres també els coneixem als 2, ja que són habituals de la Copa i Campionat d'Espanya de curses de muntanya.

Açò del rècord ens deixa pensatius. És una idea atractiva. ¿Ho intentarem? És una idea que es té que madurar, però que ahí està, i ens atrau molt l’intent. Aquesta setmana el cap no fa més que rumiar-la.

El cap de setmana ha segut fantàstic. Estes eixides a Pirineus es tenen que fer més vegades. Alemenys un parell de vegades a l'any no estaría mal. Així que ja sabeu.

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!

ESTRENO EN UNA CURSA DE BTT

Avui tenia que haver competit al Fons de La Tardor, però el costipat que arrastre des de mitja setmana cap ací, m'ha deixat fora de combat. Tinc malestar general i molta congestió. Ahir ja no vaig eixir a entrenar. I avui que em pensava que estaria un poc millor, porte la mateixa marxa que ahir. Així que a reposar i a coure bé el costipat.

Com deia en l'entrada del divendres, el passat diumenge 27 de setembre, vaig fer el meu estreno en una cursa de BTT, la I Volta als tres Termes (Vall d'Alba-Benlloch-La Serra). El resultat i l'experiència més que satisfactoris per a mi, i més tenint en compte que la bici és per a mi un complement (que cada día m'agrada més). Des de el 23 d'agost fins al día de la cursa sols havia eixit 7 díes en bici, 4 en la de muntanya i 3 en la de carretera. Les sensacions van ser com les de les curses curtes de muntanya, a tope tota la cursa, en el ganxo sempre posat. Això m'agrada.

La motivació per a mi era intentar entrar entre els 30 primers (de 300 i pico corredors) i quedar el primer local per Vall d'Alba, cosa que a priori no tenia gens fàcil, ja que en corrien dos més que li peguen fort a la bici des de sempre, Santi Quintana, en qui havia entrenat la volta les dos setmanes anteriors, i un altre xic que està casat a Vall d'Alba i del qui no sé el nom.

L'eixida va ser prou suau i més o menys vam anar tots neutralitzats durant el tram de carretera. Però una vegada vam deixar la carretera, la cosa es va posar molt seria. Allò pareixía més bé un sprint de meta que un inici de cursa, cosa que em va pillar totalment per sorpresa (igual que la primera vegada que vaig fer una cursa per muntanya de la Lliga FEMECV, on les eixides són quasi sempre a tope). Damunt jo que a l'inici de cursa sempre vaig un poc romo, van començar a passar-me corredors com si estara parat. Ací deguera anar en el lloc 50 ó 60. També em van passar els altres 2 locals. Però m'ho vaig agafar en paciència i poc a poc vaig anar trobant les bones sensacions i fent feina.

El tram entre Vall d'Alba i Benlloch és molt ràpid. En alguns trams veia als altres 2 locals, però remava i remava i encara que no m'agafàven més distància, jo tampoc podía recurtar-los terreny. Però després de Benlloch, quan ja comença la pujada fins a la Serra, ja van canviar les coses.

A partir d'ací era tot pujada fins a la Serra, primer suau i després en un parell de rampes prou dures. A les primeres rampes després d'eixir de Benlloch vaig començar a passar a gent, i poc a poc em vaig anar apropant a Santi. Quan el vaig tindre a tir, vaig fer un xicotet canvi per a que no m'agafara roda i me'l vaig deixar. El ritme era prou fort, però ara no podía afluixar. A més les sensacions eren bones.

Poc a poc m'anava arrimant a l'altre local. Així que vaig anar durant tota la primera rampa dura darrere d'ell, en un poc de "relax" per a vóre com anava, i com que vaig vóre que als trams més empinats fluixejava, a la segona rampa dura el vaig atacar. Sense girar-me a vóre si venía, vaig posar un ritme fort que ja no vaig amollar fins a la Serra. Va haver un moment, al tram final més dur, que vaig tindre eixa sensació de que si allò haguera durat 1 minut més, haguera tret fins la papilla del día que vaig nàixer. L'acumulació d'àcid làctic a les cames anava a tope i les tenía com si m'haguéren d'explotar, igual que el meu cor.

A la Serra vaig parar a omplir el botellí. A partir d'ací la cursa era quasi tota de baixada. Al principi una baixada molt ràpida per pista asfaltada. Després un tram de continuos tobogans i una pujadeta curta. Després un tram de pista prou pedregosa al principi i molt ràpida després fins a la Font de Beca, on em vaig posar a una velocitat màxima de 63 km/h. Una última pujada prou llarga i dura fins a les Terres Blanques, on vaig tornar a passar a uns quants corredors, entre ells a Celes d'Atzeneta, que m'havía passat després de Benlloch (a més de Celes, d'Atzeneta també corrien Lino i Toni Agut). I a partir d'ací començava la baixada tècnica per pista pedregosa i trialeres fins al pont de les Ramblelles.

Els dos diumenges anteriors que havia entrenat la volta, havia fet aquesta baixada més ràpida, però lo que més respete em feia una vegada ací, era poder punxar, perquè si punxava, s'acabàven les opcions de guanyar.
Després d'aquesta baixada, quedava un tram per dins de la rambla molt pudent, on la bici se n'anava cap a totes direccions si te n'eixies de la traçada bona. I ja l'última pudada fins a l'ermita de Sant Cristòfol. A aquesta pujada hi havia una trialera on s'havía de baixar de la bici i carregàr-se-la al coll, ja que era imposible de pujar, i més a eixes altures de cursa. Una vegada a l'ermita, baixada per asfalt fins al pabelló poliesportiu. A aquesta baixada em vaig posar a una velocitat de 72 km/h.

Finalment vaig entrar en el lloc 23 de la general i 1er local, en un temps de 2h04'45". Si la cursa haguera tingut més pujades dures, crec que haguera pogut quedar algo més cap avant. Però per a ser la primera, no puc demanar més. Ara ja he pogut vóre com es corren aquestes curses. Com que no serà la última, espere poder fer-lo millor a la pròxima.

Ací deixe un enllaç en la CLASSIFICACIÓ.

I PER FI, S'HA ACABAT LA TEMPORADA D'ESTIU

Des de la cursa de Vistabella que no he tornat a fer cap entrada al blog. Massa temps, però és lo que té l'estiu per a mi. En l'agobio de feina al mes d'agost, i que al setembre que ja baixa la feina han aprofitat els repartidors per a fer vacances, doncs he tingut el blog abandonat. Espere tornar en força.

Faré un resum de lo que han segut aquestes setmanes.

El 22 d'agost vaig competir a la Volta a peu al Castell del meu poble. Durant tota la setmana tenía clar que NO correría, ja que tan sols estava seguint un pla d'acondicionament, i a més eixa setmana per la feina sols havia eixit un dia a entrenar i hem trobava molt cansat. Però eixa mateixa vesprada fent el montatge per a la cursa, parlant en el meu cosí, hem va entrar el cuquet i al final, a "rexinflar". I la sorpresa va ser que sense esperar-ho, hem va eixir una bona cursa. Vaig fer una marca de 30'23", millorant en més de 30" la meua millor marca. Vaig fer la primera part de la cursa, tota de pujada, controlant prou en un grupet de 5 corredors i hem van quedar forces per a apretar a la baixada i despenjar-los a tots. Finalment vaig quedar 2on local i el 10 a la general. Eixa día vaig tindre eixa sort, que altres vegades falta estant molt millor físicament.

Al setembre, després d'una setmana de festes a Atzeneta i Vall d'alba, vaig tornar a reprendre la rutina d'entrenaments. Com els xiquets, al setembre una altra vegada al cole, però poquet a poquet i en bona lletra.

El 12 de setembre, vaig córrer la II Volta de Muntanya de Catí. Aquesta era la 5ena prova de la I Lliga de Curses per Muntanya Castelló Nord, en la que finalment he quedat el 5é classificat. Ni tenía ganes de córrer ni estava en condicions de fer una cursa decent, ja que estava totalment fóra de forma i en molèsties als abductors. Així que vaig córrer simplement per a completar 5 de les 6 curses obligatòries de la lliga i optar a la classificació final. Encara fent una primera part en molt de control, la cursa se me va fer llarga llarga. Hem pensava que hem quedarien forces per a apretar a la baixada i adelantar posicions i va ser al revés. A més vaig anar molt incòmode de turmells. Una cursa per a oblidar.

Ara poc a poc a vóre si tornem a agafar la rutina d'hivern i hem torne a posar en forma.

Aquest cap de setmana, Juanito i jo correm a La Vall d'Uixó al Fons de la Tardor en l'equip de Duplas. ¡En quin "fregao" ens vam posar quan li vam dir que sí que correríem en ells! Jo encara estic molt fluix per a aquestes batalles i damunt costipat de les xopades que m'he pegat aquesta setmana repartint (redeu, no faig més que queixar-me, pareix un ploró, jejejeje...), i Juanito va competir la setmana passada a Vilafranca. Així que no sé com anirà la cosa.

Aquesta ha segut una entrada ràpida per a reprendre el blog. En la propera, que espere fer aquest cap de setmana, explicaré la meua primera cursa de BTT el passat cap de setmana.

SENSE TEMPS DE RÉS

Aquestes dos setmanes no faig més que treballar, treballar i treballar. I encara me'n queden dos més com aquestes. Al mes de setembre ja arribarà la calma.

Almenys tenía que traure 5 minuts per a fer una entrada de la cursa de Vistabella.

Juanito va tornar a per podi. Va tornar a fer una eixida explosiva de les seues, però aquesta vegada Remi ja no el va deixar anar com a Benassal. Van anar junts fins que va començar la primera pujada a la Serra Batalla, i ací Remi el va atacar i poc a poc el va despenjar. I a meitat de la pujada, Calvo que venía per darrere marcant-los de molt prop, també li va passar davant a Juanito.


Finalment la cursa la va guanyar Calvo, que va atacar a Remi a l'últim tram de pujada abans d'aplegar a Vistabella. 2on va ser Remi i 3er Juanito.


A mi la cursa se me va fer llarga. Vaig quedar en la posició 10. Em van sobrar 5 ó 6 km. Ja ho sabía, ja que des de Benassal he afluixat molt el pistó, he fet 2 setmanes de descans i aquest mes d'Agost sols faig un pla de manteniment i acondicionament, en un día de gimnàs a la setmana que em deixa ple d'agulletes, per a tornar a començar en serio al setembre. De moment és lo que hi ha, ja que ara tinc molta feina i lo primer és lo primer, que és lo que ens dona de menjar.


Pareix mentira lo que costa posar-se bé i lo ràpid que es perd la forma per a competir a tope. Però és necessari; encara que de vegades coste asumir-ho, no podem pretendre estar tota la temporada ahí dalt rendint al màxim.

Les atletes d'Atzeneta Paqui Saura i Belen Agut, van tindre una molt bona actuació, quedant classificades a la general femenina en 2ona i 3era posició respectivament.

Destacar també la bona actuació de Diego Marín, que va acabar en la 11ena posició. De segur que si entrenara més per a les curses de muntanya, faría molts bons papers. Molts ànims per a ell, que en aquestos moments està travessant per una situació personal delicada. Força i sempre cap endavant "Ovidio".


Salut i muntnaya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!1

TORNEM A LA RUTINA

Després d'un parell de setmanes de descans, torne a la rutina d'entrenaments, però en un plan molt light.

De moment seran només 4 díes a la setmana, la qual cosa m'anirà bé per a que el cos i el cap tinguen un poc més de relax. A més, a l'Agost tinc molt feina i tampoc puc entrenar en normalitat. Ara faré un acondicionament general per a tornar a començar ja de valent al mes de setembre.

Aquesta setmana, després de prou de temps, he tornat a tindre unes agulletes importants, conseqüència de la sessió de gimnàs que vaig fer el dijous. Sobretot el dissabte, pareixía una "auela" quan pujava o baixava escales. Però bé, això es passa.

Ahir Juanito i jo vam tornar a eixir en el grup ciclista "2 RODES". L'eixida (o cursa, perquè més bé pareixía una cursa) va ser: Castelló-Borriol-Cabanes-Vilanova-Ctra. Torreblanca-Coves de Vinromà-Benlloch-Vall d'Alba-Pobla-Borriol-Castelló. Nosaltres dos vam eixir de Borriol, i vam fer 94 km. i 900 m+ en 2h56' (a 32 km/h) en un aire molt asquerós. La mitja de pulsacions va ser de 133 ppm i la màxima de 160 (aquesta és la màxima més alta que he fet en bici).

Lo de que pareixía una cursa és perquè ells a cada eixida que fan, agafen uns ports de muntanya que puntúen. I a final de temporada trauen una classificació final en trofeus i tot el rotllo. Així de competitius i picats són. Ahir puntuava el port que hi ha entre la carretera de Torreblanca i les Coves.

Fins a Borriol el ritme va ser tranquil, però després de passar per dins del poble, ja va començar la guerra. Vam anar tots junts fins a les costes de la Pobla, però pujant ací el grup es va partir en 2. Al primer anàven 6 corredors, Juanito entre ells. I jo em vaig quedar al segon grup, on anàvem uns 25 corredors més.

Després de passar les costes de La Pobla, alguns del segon grup ens vam posar a tirar a un ritme fort entre 38 i 40 km/h per a intentar agafar als de davant. I ho vam fer després de passar l'encreuament que tira cap a Benlloch.
Jo me'n vaig anar cap avant a buscar a Juanito, i després d'agafar l'encreuament cap a Vilanova, ens vam posar els 2 a tirar del grup. Em feia respete anar ahí davant, però tenía bones cames i anava bé. A la baixada cap a Torreblanca ens va passar un davant i jo em vaig tirar darrere d'ell. Era una baixada ràpida per carretera molt estreta i en poca visibilitat, i a les primeres curves vam tindre un sustet en un cotxe que ens va eixir per el mig de la carretera.

I quan vam agafar l'encreuament cap a Les Coves ja va començar el moviment de bona manera. El grup poc a poc es va anar partint en vàries unitats. Juanito va anar algun tram tirant en un tal Marino, però a les últimes rampes es va despenjar. Finalment, vam coronar els dos junts el port en els llocs 8 i 9, a menys de 30" dels de davant. No està mal per a tocar la bici de tant en tant.

De Les Coves a Benlloch, el ritme també va ser fort. Un grupet de 6 vam anar fent relleus tirant de la resta del grup, fins a l'encreuament de Benlloch, on ja vam aminorar la marxa.

A Benlloch, esmorzaret a Casa Perito. Com sempre, l'esmorzar i la xarreta lo millor de l'eixida.

Després de l'esmorzar vam anar cap a Vall d'Alba, i d'allí ja cap avall altra vegada. El ritme continuava sent fortet. Juanito em va dir després que fins que no arriben a l'altura de la UJI o per ahí, no s'acaba la guerra.

M'he quedat molt content després d'aquesta eixida, ja que les sensacions han segut bones i sense quasi entrenar en bici, he assomat el morret per ahí davant.

Salut i muntanya.

A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!!!!