jueves, 15 de octubre de 2009

CAP DE SETMANA ALS PIRINEUS

Aquest passat pont d'Octubre hem estat uns quants amics als Pirineus, exactament a Nerín, una xicoteta aldea perteneixent a Fanlo, que està al costat del Cañón d'Añisclo. Hem estat en un hotel de muntanya molt petit, regentat per dos germans i son pare, on el tracte és molt personal i agradable. Jo ja els conec des de fa molts anys, ja que la primera vegada que vaig pujar va ser l'any 2001, any en que van obrir l'hotel, i des d'aleshores he estat 8 vegades. Quan vaig, sempre dic que puge a vóre al tío i als cosins de Nerín.

Nerín, l'aldea on estàvem

Aquesta vegada l'eixida anual als Pirineus ha segut diferent, ja que és la primera vegada que hem anat en xiquets. Però ha segut una de les millors. Ha segut un cap de setmana molt intens, i ens ha donat temps de tot, gràcies a que les nostres dones s'han ocupat dels xiquets mentre nosaltres estàvem corrent per la muntanya. Hem anat Juanito, Iván, Lluís, V.Betoret i jo, en les respectives dones i xiquets.

Les dones i xiquets

Vam eixir de viatge el dijous per la nit, i vam tornar el dilluns per la vesprada, per lo que hem aprofitat els dies al màxim.

El plan cada día era, desdejunar ben prompte, sobre les 7 del matí i després anar a córrer per la muntanya. Així, a mig matí ja estàvem de nou a l'hotel, preparats per a passar la resta del día en la familia. En ells hem visitat Broto, Ainsa, Labuerda i el Valle de Pineta. I com no, també hem fet unes bones sentades a la taula, tertúlies i cervesetes.

De tertúlia després de dinar, a la plaça major d'Ainsa

Hem fet 3 rutes per la muntanya. El divendres, per a fer boca, i com que estàvem cansats del vitage del día d'abans, ja que vam arribar a Nerín a les 3 de la matinada, vam fer l'eixida més curta, encara que molt xula. Eixint de l'hotel (1281 m.) vam pujar a un pic que es diu el Mondoto (1962 m.), des d'on hi han unes vistes del Cañón d'Añisclo i de tot el macís del Monte Perdido espectaculars. Es veu tot el Cañón d'Añisclo fins a Fonblanca, el Collado d'Añisclo, Las tres Marias, Sestrales, el Pico d'Añisclo, Monte Perdido, el Cilindro, el Casco, ...... Llàstima que als pics estara núvol i no els poguerem vore.

Ivan, baixant per un barranc

A la baixada, per voler afegir una pujada extra (Juanito no feia més que anar de paleta en paleta, jejeje...) voler baixar per un lloc diferent a la pujada i voler fer algún tram de monte a través, vam tindre aventura. Primer ens vam clavar per un parell de barrancs on vam tindre que recular, i després Juanito i jo per voler baixar lo més vertical possible, vam arribar baix en les cames com un Cristo. Al final 1h48’ i 900 m+.

El dissabte vam eixir també de l'hotel. Vam pujar per pista i senda fins a Cuello Arenas i allí vam anar a buscar el Barranc de la Pardina. És un barranc molt bonic per el que mai havía baixat. Només vam entrar al barranc, vam començar a vóre sarrios. I a un li vam vore fer algo impresionant. Es va tirar a baixar per un tram de roques quasi vertical a tota llet com si anara per pla. Ens vam quedar tots en la boca oberta. ¡Ja voldríem nosaltres baixar la meitat de ràpid que ell!

Una femella de sarrio (o rebeco)

Al principi del barranc hi ha una baixada prou vertical i tècnica per roca. Després un vegada dins dels barranc el terreny és fàcil. I a la part final queda una pujada prou dura i una baixada, primer per pedrera i després per senda molt molt ràpida. Juanito i jo ens vam tirar per ací com si anàrem desbocats. Ens va pegar una pujada d'adrenalina i vam fer una baixada de vertigem, en derrapades, baixades en cul i mans a rastres i adelantaments inclosos. El final d'aquest barranc desemboca al Cañón d'Añisclo, un poc més amunt del paratge conegut com La Ripareta. Des d'ací vam baixar tot Añisclo i abans d'arribar a Sant Úrbez (inici d'Añisclo) ens vam desviar per una senda en molta pendent que va a una aldea que es diu Sercué. Des d'allí fins a l'hotel sols hi ha uns 15 minuts. Al final van ser 2h53' de rodatge i 1.035 m+.

Baixant per el Cañón d'Añisclo

I la etapa reina la vam fer el diumenge. La idea era pujar a Monte Perdido. La vesprada d'abans vam tocar al refugi de Góriz per a vóre com estava de neu i ens van dir que sense crampons i piolet que no ens aconsellàven pujar, que a l'Escupidera hi havía neu. L'Escupidera és la zona del Pirineu en la major concentració d'accidents mortals. És una pedrera llarga en molta pendent i en inclinació cap a la dreta, que en cas de caiguda et tira a un precipici. En el últims 30 anys han mort ací més de 60 persones, i els 3 únics que es van salvar de la caiguda, van quedar tetraplègics. De totes maneres vam decidir fer igual la ruta i arribar sols fins on no hi haguera perill.


L'escupidera i Monte Perdido, sols en faltava açò per a fer pic

Roberto, un dels germans de l'hotel, ens va pujar fins a Mondicieto, lloc on l'autobús de muntanya de Fanlo deixa als muntanyers que des d'ací agafen el camí cap a Góriz per la part alta d'Ordesa. La temperatura ací era sols de 6ºC i feia prou d'aire.

Per aquesta senda es veu tota la vall d'Ordesa des de dalt, des de La Pradera fins la Cola de Caballo. En 53' ens vam plantar al refugi de Góriz, adelantant a tots el muntanyers que l'autobús havía deixat al mateix lloc que nosaltres una estona abans. Aquest tram és pràcticament sense desnivell.

Camí de Góriz

A Góriz ens vam reagrupar els 4 i vam decidir pujar fins a cota 3000. Juanito va tirar el primer, sense deixar de trotar en eixe “pas de gallineta” que no amolla mai, per empinat que siga el terreny. Betoret i jo anàvem darrre caminant ràpid i Lluís un poc més enrere. La gent es quedàven sorpresos quan veien el ritme que portàvem i com anàvem vestits.

L'oratge era roí, ja que feia fred i molt d'aire i de tant en tant veníen ràfegues d'aigua. Jo ací em vaig posar el buff i el guants. Des de Góriz cap amunt hi ha un primer tram en unes fortes revoltes per a salvar succesius contraforts que hi han, que et fan guanyar altura ràpidament. Després ve un tram molt empinat que et deixa baix d'unes parets molt grans (ací Betoret i jo ens vam colar un poc de camí i va haver un moment que ja es complicava la cosa). Des d'ací arribem a un camp de blocs, que una vegada superat ens deixa a la pujada final al Lago Helado de Marboré.

Lago Helado de Marboré

Foto a 3025 m. abans de pegar la volta cap a baix

El parcial des de Góriz fins a Marboré va ser de 1h09’ (als muntanyers els costa quasi 2h30'). Des d'ací vam continuar pujant uns metres més, per a superar la cota 3000 i ahí ja ens vam parar. Ens vam fer unes fotos i observàrem el camí que quedava fins al pic. A la marxa que portàvem calculem que ens haguera costat uns 15 ó 20 minuts més.

En resignació, vam reprendre el camí de baixada per el mateix lloc. Juanito i jo, una vegada superat el camp de blocs, vam posar el turbo i vam fer una baixada a "todo meter". Impresionant, ¡quina xalera!. La gent que ens creuàvem ens animava, sobretot els vascos (vengaaa, aupa aupaaaaa ....¿que os sigue el toro?). Fins que jo em vaig doblar un turmell (tot ha quedat en una xicoteta distensió) i acabàrem de baixar un poc més tranquils fins a Góriz. Des de Marboré fins a Góriz ens va costar 41'. Ací vam esperar a Lluís i a Betoret, i quan van arribar, reprenguerem el camí fins a Nerín, passant primer per Cuello Gordo, baixant des d'ací cap a Cuello Arenas i per el mateix lloc per on vam pujar fins ací el día anterior, baixada fins a Nerín. Des de Marboré fins a Nerín ens va costar 2h05'.

Baixant de Góriz cap a Cuello Gordo, en el Monte Perdido de fondo

Baixant cap a Góriz, en l'arc de Sant Martí de fons

Quan vam arribar el de l'hotel ens preguntà que fins on havíem arribat, i quan li detallàrem la ruta i els parcials es quedà flipat. Ens va dir: "chicos, no estáis bien de la cabeza. Tenéis que hacer un intento de récord Torla-Perdido-Torla. Lo tenemos que organizar, yo os ayudaré."
Ens conta que ell coneix a Jesús Sánchez "Samuel", que tenía el rècord fins que el vasc Iker Carrera el baté el 30 de juliol de l'any 2006.
Nosaltres també els coneixem als 2, ja que són habituals de la Copa i Campionat d'Espanya de curses de muntanya.

Açò del rècord ens deixa pensatius. És una idea atractiva. ¿Ho intentarem? És una idea que es té que madurar, però que ahí està, i ens atrau molt l’intent. Aquesta setmana el cap no fa més que rumiar-la.

El cap de setmana ha segut fantàstic. Estes eixides a Pirineus es tenen que fer més vegades. Alemenys un parell de vegades a l'any no estaría mal. Així que ja sabeu.

Salut i muntanya.


A TOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!

3 comentarios:

teresa dijo...

M'ha picat la curiositat i al final he entrat...se puede no???jejeje!!!

esta molt xulo tot aço!

VicentP dijo...

Home, clar que es pot. Faltaria més !!

alejandro dijo...

Impressionant. Molt bones fotos.