lunes, 8 de febrero de 2010

AGULLES DE SANTA ÀGUEDA X-TREM

Avui hem fet el cabra, cabra, cabra. Haviem quedat a Benicàssim per a fer part del recorregut de la Marxa al Bartolo fins al primer control, per a després anar fins a la Font de Sant Josep i desde d’allí agafar La Directa fins les antenes, i tornar a baixar fins a Benicàssim. Però com que al final ha acudit molt poca gent del grup, i a més ha vingut el cabra de Juanan, hem variat els plans i hem acabat fent això, el cabra.

Rosa, David i Juan (company nou d’entrenament de Benlloch, que fa uns anys va ser client meu i al que avui no havia reconegut) han segut els que més coneixement han tingut i se n’han anat a rodar. I Juanan, Jose, Sergio, Betoret i jo a fer el loco, perquè lo d’avui en alguns moments ja era “jugar-se la crosta”.
Hem eixit de Benicàssim dirección a La Comba, però en lloc d’agafar aquesta senda ens hem desviat un poc més a la dreta per a pujar a les agulles de Santa Àgueda. Al principi hem fet una pujada prou vertical, que ens ha fet guanyar altura ràpidament fins aplegar dalt a les Agulles, a la part de més cap a l’esquerra mirant des de Benicàssim. I una vegada ací hem anat crestejant per totes les agulles, eixint a l’última senda per la que baixa la Marxa del Bartolo. Quan dic crestejant, és en tot el sentit de la paraula, ja que la ruta ha segut completament per la cresta, sense fer cap rodeig a cap de les agulles. Per a que vos feu una idea del terreny, quan hem arribat a l’agulla a la que normalmente puja la gent per una senda que s’agafa des de la carretera de la Font Tallà, portàvem algo més d’una hora de “rodatge” o millor dit de trepada.

Hem fet de tot, tirar cap amunt fent treball de cama, trepar, destrepar, fer alguns pasos d’escalada, alguns d’ells difícils (almenys per a mi que mai havia fet lo d’avui), passar per trams molt aeris, d’eixos que acollonen i que et fan pensar “¿però qué collons faig ací?” …. però sobretot hem xalat molt, molt. Quan hem arribat a l’agulla del mig, hi havia que decidir si continuàvem crestejant o si ens n’anàvem a rodar. Menys Jose que avui no es trobava en plenes condicions per a continuar, els altres hem fet tots el mateix pensament, "una vegada embolicats fem tota la cresta, que açò tampoc es fa totes les setmanes".

Si la primera part ja m’havia paregut canyera, la segona ha segut espectacular. Els trams que més m’han impresionat han segut una cresta molt aérea, en caiguda vertical a l’esquerra i roca llisa en molta pendent cap a la dreta. I la pujada fins a una roca que es quedava volant dalt de tot el pati que es queda a la part de la Font Tallà. Llàstima que la càmera de fotos avui per despiste se m’ha quedat al cotxe, ja que les fotos d’avui hagueren segut impresionants. Ara bé, la ruta és no apta per a gent en vertigem.

Una vegada al final de les agulles, hem agafat la senda per on baixa la Marxa del Bartolo, però al poc ens hem desviat per una altra senda que tira cap a la dreta. En aquesta senda hem disfrutat també prou, ja que és algo tècnica i ara està molt neta. Hem fet una baixada, no a “quemarropa” però prou ràpida. Aquesta senda ix a la primera pista que haviem agafat al principi del rodatge, un poc abans del repetidor que hi ha al costat de l’autopista.

Al final hem fet un temps de 2h40’, i segons el rellotge de Betoret 9’5 km. de distància. ¿Quina mitja de velocitat ix? Avui dona igual el ritme de rodatge. Lo més important és que hem disfrutat molt. El component emocional dels rodatges també és important, i avui aquest aspecte ha segut molt motivador i positiu. Lo d’avui ha segut muntanya molt molt tècnica i canyera com la que ens agrada a tots els que anàvem. Açò no té rés a vóre en el terreny per on transcórren la majoría (no totes) de les curses que anomenem de muntanya (algunes d’elles lo únic que tenen de muntanya és que no són per asfalt). En aquest tipus de terreny no tenen rés a fer la gent ràpida d’asfalt ni els marroquins que només s’arrimen a una cursa de muntanya si hi ha eurets per el mig.

Aprofitant l’entrada, posaré un enllaç d’unes fotos que em va enviar Juanan, d’una cursa d’alta muntanya que es disputa a Itàlia i que s’anomena el Trofeo Scacabarozzi. Ja voreu quin terreny més canyero. Rés a vóre en lo que hem fet avui. Ell l’ha correguda i diu que és espectacular.

FOTOS:
VIDEOS:

Salut i mutanya.
ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!

4 comentarios:

Lucas dijo...

Ha sigut l'entrenament que justifica el perque practiquem aquest esport!!! I també el que verifica la dita: "la cabra tira al monte..." A topeeee!!!!

Anónimo dijo...

Només de pensar-ho em fa mal tot. Jo a eixa no m'apunte, que està massa allunt.. (ja, ja)

Molt bo Vicentico.

VicentP dijo...

Lucas, a la pròxima ja pots agafar el material i ens n'anem a escalar. Però fàcil, ¿eh?

VicentP dijo...

Rober, et tindràs que apuntar perquè ahir esmorçant ja en van haver dos que em van preguntar per el track.

De totes formes es pot fer un poc mes light de lo que ho vam fer nosaltres. Hi han alternatives, però nosaltres sempre anàvem per la més complicada. És lo que té entrenar en cabretes loques, jejejeje.

La veritat és que la ruta val la pena. Hi han trams espectaculars.