Zegama començava per a mi el dissabte a les 5:30 del matí, quan va sonar el despertador. Havia quedat amb Juanan i David a l'apeadero d'Onda, per anar junts a Soneja, on haviem quedat amb Lucas i Sebas.
El primer "contratemps" va ser que el tio Lucas es va adormir. Així que vam tindre temps de fer un café tranquilament a Soneja, fins que ell va arribar. Quan va vindre, vam carregar les maletes a la seua furgoneta i cap amunt.
Després d'un viatge prou llarguet, a les 2 de la vesprada vam arribar a Itsasondo, poblet situat a uns 15 km. de Zegama on estava la pensió on ens vam quedar. Conforme vam arribar, vam deixar les maletes, vam eixir a fer el rodatge de rigor per a estirar les cames després del viatge i cap a dinar.
Sense temps de fer la migdiada, ja que la reunió técnica de la cursa era a les 5 de la vesprada, vam moure cap a Zegama. A l'entrega de dorsals, cares conegudes, converses en uns i altres, fotos....
Després d'acabar-se la reunió tècnica, una vegada s'anava aclarint la sala, li vaig dir a Lucas, "au, esta és la nostra, anem a fer-nos una foto amb el Kilian". I allí que vam anar. El vam saludar i amablement es va fer fotos amb tots els que anàvem. Aleshores, Lucas li va preguntar per una cursa que li havien dit que ell mateix organitzava, la Mont Blanc Summit Race (per a la qual Lucas ja té el bitllet d'avió). I allí ens vam posar xarra que te xarra amb Kilian, amb el que vam estar quasi mitja hora de rellotge. Este xiquet és un crack !!! Dóna gust estar amb una persona tan humil com ell.
A l'acabar la reunió feien un piscolabis a base de formatge i sidra, que no vam provar perquè encara teniem el dinar a la gola.
Com que encara era prompte, vam anar a fer un tomb per Zegama. I aleshores vam veure a un altre dels bons, a Miguel Heras, amb el que també ens vam fer unes fotos i vam estar parlant una estona. Després vam anar a fer una cerveseta i prompte cap a l'hotel. Els futboleros del grup, Sebas i David, blaugranes els dos, tenien pressa per arribar a hora de futbol. Així que, a poc més de les 9 de la nit, ja estàvem sopant.
El dissabte a les 6:30 del matí sona el despertador. Hi ha que desdejunar prompte, replegar els trastos i anar-se'n cap a Zegama. Quan apleguem allí, hi ha cua per a entrar al poble, però així i tot arribem sobrats de temps. Ens preparem, escalfem i cap a la zona de control de dorsals i material.
Són quasi les 9 del matí. Toquen les campanes de l'esglesia, i al toc que fa 9, disparen el coet i comença a sonar la cançò de la banda sonora de Piratas del Caribe. Se me posen els pels de punta. Peguem una volta per el poble per estirar al pelotó i per un carrer molt empinat sortim cap al monte.
Com a anècdota dir que Kilian, a l'eixida, lluny d'estar situat a primera fila, estava a la que feia 7 ó 8.
La cursa comença en unes rampes molt dures, i jo que no he escalfat quasi gens, de seguida em pose a caminar. Tinc les cames molt congestionades, però com que és una cursa llarga i dura, i fa molta calor, m'agafe les coses en paciència, hi haurà temps d'escalfar.
Al poc d'anar cap amunt, comença a carregar-se'm també la zona lumbar. Puge amb males sensacions i quan arribe al pla o la baixada, em costa agafar el ritme, ja que al notar carregada la zona lumbar, no puc allargar la zancada.
Entre el km.7 i 8 arribem a Otzaurte, primer dels lloc emblemàtics on està plagat de públic. A partir d'ací comença un tram quasi tot en pujada fins a Aratz, al km. 16, en el que acumulem quasi 900 mD+. En aquest tram comença el meu calvari a les baixades. Acumule molta tensió a les pujades i quan arriba l'hora de baixar em fa mal el turmell, lo que em fa anar molt lent i molt torpe, perdent molt de temps.
Després de coronar l'Aratz, una vegada em pose a baixar, cada vegada tinc més clar que quan arribe a Sancti Spiritu, on hi ha un altre control, em retiraré. Així no puc anar. A més, a la reunió tècnica ens van dir que si no teniem el nostre dia i ens voliem retirar, el lloc ideal era ací, ja que en un moment, qualsevol que estiga per allí et baixa a Zegama. Sino després ja t'has posat dins la boca del llop. Però vaig arribar al control (el millor control que he vist mai a cap cursa), vaig alçar la mirada cap a l'esquerra per on continuava la senda i em vaig dir...."tio, que en l'ambient que hi ha ací no t'ho pots deixar. Que dalt a l'Aizkorri açò encara és més espectacular". I pensant més amb el cor que amb el cap, em vaig enfilar cap amunt (i em vaig posar dins la boca del llop).
Era una passada. Gent als dos costats de la senda i animant com si estigueren fora d'ells. Això feia que pujares com si t'estigueren empenyent per darrere.
De Sancti Spiritu fins l'Aizkorri hi han 2 km. molt durs, en uns 600 mD+. Així que paciència. Primer anem per dins de bosc, i una vegada comença a pelar-se la muntanya, arriben les rampes més dures i tècniques. A l'últim tram es passa per un tallat on hi ha una corda per agafar-se i després ja entres al tram final d'ascensió al cim. Aquest és sense dubte el lloc més emblemàtic i espectacular de la carrera. Tot lo que podem contar, totes les fotos o videos que es puguen veure,..... tot açò es queda curt per a explicar lo que allí es pot sentir. És una passada !!!
Una vegada es corona, arribes al refugi, on està montat el control. Allí estava Lucas, que em va dir que Juanan ja s'ho havia deixat i que anava poc davant de mi acompanyant a Lola Peñarroja. Em vaig tirar a baixar per a vóre si els podia agafar i juntar-me amb ells, però la baixada era molt tècnica i de seguida vaig desistir. Cada vegada anava pitjor del turmell i baixava quasi caminant.
Ací teniem un tram de crestajar molt tècnic i després una baixada empinada a més no poder. Quan vaig acabar aquesta baixada, vaig para a afluixar-me un poc els cordons de les sabatilles. Vaig començar a trotar i al poc vaig tindre la sensació de que el turmell anava millor. Però aquesta sensació va durar ben poc.
A Urbia, al km. 27 començava l'última pujada dura del dia. Una tram de pujada fins l'Andraitz d'uns 3 km. i 200 mD+ que a eixes altures ja es feien pudents. I a la baixada de després les molèsties al turmell es van agreujar més encara. A aquesta baixada vaig patir molt, i al final em vaig posar a caminar, totalment coix. Quan vaig arribar al control del km. 32, a Itzubiaga, ja vaig decidir que fins allí havia aplegat. No em compensava per a rés patir 10 km. més fins a Zegama, tram que m'haguera costat.......no ho sé, però segur que molt, i jo no havia vingut per a fer Zegama en més de 6 hores i patir tant.
Ja havia passat per els llocs més emblemàtics i havia viscut unes sensacions que segur tornaré a viure. Perquè tornaré a Zegama en plenes condicions.
Al control on em vaig retirar, em van atendre els sanitaris de la creu roja, i vaig estar allí de plantó més de hora i mitja, fins que un 4x4 ens va baixar a Zegama. Els meus companys ja estàven preocupats, ja que no sabien rés de mi.
I com que era tard, sense perdre gens de temps em vaig canviar i vam reprendre el viatge de tornada cap a casa. Això sí que és pesat !!!
Com he dit abans, tornaré a Zegama a intentar fer-ho bé i a disfrutar molt més de lo que ho vaig fer el diumenge, ja que el turmell no em va deixar disfrutar quasi gens, per no dir gens.
Lo que vaig fer fins que em vaig retirar va ser:
4h48'23". 32,76 km. i 2.337 mD+ a 133 ppm de mitja i 146 de màxima.
Zegama és sense dubte la millor cursa que he corregut mai. L'organització és impecable, de 10. El recorregut dur, tècnic i molt bonic. La participació és tot un luxe, amb els millors corredors mundials de l'especialitat. I els espectadors i l'ambient són massa. Milers i milers (sí milers, no exagere) d'espectadors repartits per tot el recorregut que no paren d'animar a cadascún dels 500 i pico corredors, vages primer o últim. Vaig sentir un milió de vegades paraules com, oso ondo (muy bien), aupa mutil (vamos chico), aupa nesca (vamos chica)........TORNARÉ !!!
Classificació
Fotos web Zegama
Video ABC
Video Sancti Spiritu
Video d'un corredor
Un altre video
Video Eitb
Després d'acabar-se la reunió tècnica, una vegada s'anava aclarint la sala, li vaig dir a Lucas, "au, esta és la nostra, anem a fer-nos una foto amb el Kilian". I allí que vam anar. El vam saludar i amablement es va fer fotos amb tots els que anàvem. Aleshores, Lucas li va preguntar per una cursa que li havien dit que ell mateix organitzava, la Mont Blanc Summit Race (per a la qual Lucas ja té el bitllet d'avió). I allí ens vam posar xarra que te xarra amb Kilian, amb el que vam estar quasi mitja hora de rellotge. Este xiquet és un crack !!! Dóna gust estar amb una persona tan humil com ell.
A l'acabar la reunió feien un piscolabis a base de formatge i sidra, que no vam provar perquè encara teniem el dinar a la gola.
Com que encara era prompte, vam anar a fer un tomb per Zegama. I aleshores vam veure a un altre dels bons, a Miguel Heras, amb el que també ens vam fer unes fotos i vam estar parlant una estona. Després vam anar a fer una cerveseta i prompte cap a l'hotel. Els futboleros del grup, Sebas i David, blaugranes els dos, tenien pressa per arribar a hora de futbol. Així que, a poc més de les 9 de la nit, ja estàvem sopant.
El dissabte a les 6:30 del matí sona el despertador. Hi ha que desdejunar prompte, replegar els trastos i anar-se'n cap a Zegama. Quan apleguem allí, hi ha cua per a entrar al poble, però així i tot arribem sobrats de temps. Ens preparem, escalfem i cap a la zona de control de dorsals i material.
Són quasi les 9 del matí. Toquen les campanes de l'esglesia, i al toc que fa 9, disparen el coet i comença a sonar la cançò de la banda sonora de Piratas del Caribe. Se me posen els pels de punta. Peguem una volta per el poble per estirar al pelotó i per un carrer molt empinat sortim cap al monte.
Com a anècdota dir que Kilian, a l'eixida, lluny d'estar situat a primera fila, estava a la que feia 7 ó 8.
La cursa comença en unes rampes molt dures, i jo que no he escalfat quasi gens, de seguida em pose a caminar. Tinc les cames molt congestionades, però com que és una cursa llarga i dura, i fa molta calor, m'agafe les coses en paciència, hi haurà temps d'escalfar.
Al poc d'anar cap amunt, comença a carregar-se'm també la zona lumbar. Puge amb males sensacions i quan arribe al pla o la baixada, em costa agafar el ritme, ja que al notar carregada la zona lumbar, no puc allargar la zancada.
Entre el km.7 i 8 arribem a Otzaurte, primer dels lloc emblemàtics on està plagat de públic. A partir d'ací comença un tram quasi tot en pujada fins a Aratz, al km. 16, en el que acumulem quasi 900 mD+. En aquest tram comença el meu calvari a les baixades. Acumule molta tensió a les pujades i quan arriba l'hora de baixar em fa mal el turmell, lo que em fa anar molt lent i molt torpe, perdent molt de temps.
Després de coronar l'Aratz, una vegada em pose a baixar, cada vegada tinc més clar que quan arribe a Sancti Spiritu, on hi ha un altre control, em retiraré. Així no puc anar. A més, a la reunió tècnica ens van dir que si no teniem el nostre dia i ens voliem retirar, el lloc ideal era ací, ja que en un moment, qualsevol que estiga per allí et baixa a Zegama. Sino després ja t'has posat dins la boca del llop. Però vaig arribar al control (el millor control que he vist mai a cap cursa), vaig alçar la mirada cap a l'esquerra per on continuava la senda i em vaig dir...."tio, que en l'ambient que hi ha ací no t'ho pots deixar. Que dalt a l'Aizkorri açò encara és més espectacular". I pensant més amb el cor que amb el cap, em vaig enfilar cap amunt (i em vaig posar dins la boca del llop).
Era una passada. Gent als dos costats de la senda i animant com si estigueren fora d'ells. Això feia que pujares com si t'estigueren empenyent per darrere.
De Sancti Spiritu fins l'Aizkorri hi han 2 km. molt durs, en uns 600 mD+. Així que paciència. Primer anem per dins de bosc, i una vegada comença a pelar-se la muntanya, arriben les rampes més dures i tècniques. A l'últim tram es passa per un tallat on hi ha una corda per agafar-se i després ja entres al tram final d'ascensió al cim. Aquest és sense dubte el lloc més emblemàtic i espectacular de la carrera. Tot lo que podem contar, totes les fotos o videos que es puguen veure,..... tot açò es queda curt per a explicar lo que allí es pot sentir. És una passada !!!
Una vegada es corona, arribes al refugi, on està montat el control. Allí estava Lucas, que em va dir que Juanan ja s'ho havia deixat i que anava poc davant de mi acompanyant a Lola Peñarroja. Em vaig tirar a baixar per a vóre si els podia agafar i juntar-me amb ells, però la baixada era molt tècnica i de seguida vaig desistir. Cada vegada anava pitjor del turmell i baixava quasi caminant.
Ací teniem un tram de crestajar molt tècnic i després una baixada empinada a més no poder. Quan vaig acabar aquesta baixada, vaig para a afluixar-me un poc els cordons de les sabatilles. Vaig començar a trotar i al poc vaig tindre la sensació de que el turmell anava millor. Però aquesta sensació va durar ben poc.
A Urbia, al km. 27 començava l'última pujada dura del dia. Una tram de pujada fins l'Andraitz d'uns 3 km. i 200 mD+ que a eixes altures ja es feien pudents. I a la baixada de després les molèsties al turmell es van agreujar més encara. A aquesta baixada vaig patir molt, i al final em vaig posar a caminar, totalment coix. Quan vaig arribar al control del km. 32, a Itzubiaga, ja vaig decidir que fins allí havia aplegat. No em compensava per a rés patir 10 km. més fins a Zegama, tram que m'haguera costat.......no ho sé, però segur que molt, i jo no havia vingut per a fer Zegama en més de 6 hores i patir tant.
Ja havia passat per els llocs més emblemàtics i havia viscut unes sensacions que segur tornaré a viure. Perquè tornaré a Zegama en plenes condicions.
Al control on em vaig retirar, em van atendre els sanitaris de la creu roja, i vaig estar allí de plantó més de hora i mitja, fins que un 4x4 ens va baixar a Zegama. Els meus companys ja estàven preocupats, ja que no sabien rés de mi.
I com que era tard, sense perdre gens de temps em vaig canviar i vam reprendre el viatge de tornada cap a casa. Això sí que és pesat !!!
Com he dit abans, tornaré a Zegama a intentar fer-ho bé i a disfrutar molt més de lo que ho vaig fer el diumenge, ja que el turmell no em va deixar disfrutar quasi gens, per no dir gens.
Lo que vaig fer fins que em vaig retirar va ser:
4h48'23". 32,76 km. i 2.337 mD+ a 133 ppm de mitja i 146 de màxima.
Zegama és sense dubte la millor cursa que he corregut mai. L'organització és impecable, de 10. El recorregut dur, tècnic i molt bonic. La participació és tot un luxe, amb els millors corredors mundials de l'especialitat. I els espectadors i l'ambient són massa. Milers i milers (sí milers, no exagere) d'espectadors repartits per tot el recorregut que no paren d'animar a cadascún dels 500 i pico corredors, vages primer o últim. Vaig sentir un milió de vegades paraules com, oso ondo (muy bien), aupa mutil (vamos chico), aupa nesca (vamos chica)........TORNARÉ !!!
Classificació
Fotos web Zegama
Video ABC
Video Sancti Spiritu
Video d'un corredor
Un altre video
Video Eitb
2 comentarios:
oso ondo
GRANDE PERIS, GRANDE!!!! Que tio mes valent i com ens fa disfrutar amb les croniques!!!
Paco.
Publicar un comentario