lunes, 21 de mayo de 2012

UNA CSP-115 ÉPICA

Bé, ja tinc la primera cursa de més de 100 km. per muntanya a la saca. I aquesta ha segut de les bones, de les que tenen valor doble. Molt dura ja no per el circuit, que al ser en casa el coneixia a la perfecció, sino per la calor que vam tindre que soportar. Ni en ple estiu he disputat mai una cursa en les condicions en les que vam córrer el dissabte. Crec que la recordaré durant molt de temps com la cursa més dura que he fet fins ara.

Foto de la sortida, espectacular, quasi 2000 corredors

Més dur que açò, només potser l’extrem totalment opost, amb unes condicions com les que es van donar, en la que molts recordem com la MiM de l’aigua, al 2008. Aquella a més de dura, va ser una aventura total.

Jo he tingut la “sort” d’haver disputat les dos, jejeje.

M’he passat tota la planificació per aquesta cursa entrenant amb gairebé gens de calor. I les últimes setmanes l’oratge estava sent més bé fresquet. El cap de semana anterior a la cursa, recorde haver entrenat tot el cap de semana amb fresca i amb aigua. Però a partir del dilluns de la setmana passada, va entrar l’onada de calor que ens va castigar de valent el dissabte. Així que, durant la setmana, ja es veia vindre la que se’ns cauria al damunt.

Lo més inteligent en aquestos casos, i més per a una butifarra tant llarga, és eixir en un plantejament conservador. Però després d’entrenos, tests, numerets i previsions de temps, pareix que un es resistisca a eixir amb aquest plantejament.

A la Bassa de les Oronetes, David Mundina i jo darrere.

D’aquesta manera, i conscient de que quan isquera el sol tocaria amollar el pistó, vaig sortir de les pistes de la UJI intentant complir les millors previsions de temps que tenia. No veia la cosa clara, però…… I així va ser. Vaig arribar en el millor temps que tenia previst a La Pedra, però camí de La Bassa de les Oronetes ja li vaig llevar un pelet de ritme. Així vaig aguantar fins a Les Useres, on vaig arribar en 3 hores clavades. El ritme era còmode, però la calor feia que el desgast fos un poc massa.

Entrant al control de Les Useres junt amb el tercer classificat

L’ambient en varios punts de la cursa era espectacular. Cada any la MiM arrastra a més gent. I si aquest any li sumem la CSP, açò fa que les 2 proves hagen alçat una expectació impressionant. Els passos per Borriol, Pedra, carretera de Moró, Oronetes i Les Useres estàven abarrotats de gent. Un ambient així sols es pot comparar al de les grans curses.

Camí de Les Torrocelles va ser on “Lorenzo” va començar a castigar de valent. Damunt aquest és un tram on no hi ha ni una ombra que et resguarde. La deshidratació era important. Quan et mires les cames i les veus completament banyades, és que fa molta, molta calor. I això és lo que estava passant.

Arribant a Les Torrocelles

Però bé, un pelet menys de ritme, una bona refrescada a l’abeurador del Mas d’Avall, i cap a Les Torrocelles, on a migdia es va arribar a una temperatura de 36ºC. Ací hi havia molta gent d’Atzeneta veient la cursa, i els seus ànims fan que puges del barranc fins a l’ermita en els pels de punta. Quan vaig arribar ací, com sempre faig, siga entrenant o competint, vaig tocar la campana. Més d’un deguera pensar…”no està zumbat este ni rés”.

Tocant la campana a Les Torrocelles

A partir d’ací, el plantejament va canviar radicalment. Es tractava d’oblidar-se de les referències i de les previsions de temps per complet, i centrar-se en acabar i en la posició.  En eixos moments era quart, a poc més d’1 minut del tercer. Ací ens separàvem dels de la MiM. Contant-los també a ells, ací vaig arribar en la posició 16. Ara, a ells els quedàven uns 20 km. i a nosaltres més de 70.

El tram entre Les Torrocelles i Atzeneta és molt corredor i còmode. En aquest tram vaig començar a tindre problemes per a ingerir els aliments sòlids que portava. A dures penes em vaig menjar uns mossos de pastís que portava, però abans d’acabar-me’l, el vaig tirar. A més em costava trotar costa amunt en trams on amb comoditat haguera tingut que ser capaç de fer-ho. Però bé, camí d’Atzeneta, el meu poble, i amb el pensament de que allí veuria per primera vegada al meu fill Jordi, i que segur que l’ambient seria també espectacular, aquestes adversitats pareixien més fàcils de portar.

El meu xiquet i el meu nebot corrent amb mi a Atzeneta

Mare, i quin “subidón” només entrar als carrers del poble. A la placeta de Loreto ja hi havia un grup de dones animant. Passant per el carrer del mercat lo mateix. I una vegada vaig girar el cantó del carrer al final del qual estava el control, se me van tornar a posar els pels de punta. ¡¡ Quanta gent hi havia animant !! I quan estava a meitat carrer el “subidón” es va multiplicar, en veure dos homenets corrent cara a mi. Quina alegria, el meu fill i el meu nebot Victor, que van córrer amb mi fins al control. Allí tornàven a estar, com tot el dia, el meu equip d’ajuda (Mireia, Diego i Lucas), els meus pares, el meu germà amb els altres 2 nebots, molta gent del poble, …… Passar per el teu poble en una cursa d’aquestes, on les sensacions i les emocions es veuen multiplicades per multitud de factors, és algo indescriptible. I mira que jo sóc poc donat a emocionar-me i em costa expressar les meues emocions.

I sense fer massa temps, avituallament, un traguet de Coca-Cola i de nou en marxa. M’esperava un altre tram molt pla, de córrer molt, amb un sol de justicia com a company. Per el rectes camins que hi ha fins aplegar al Riu Monlleó, anava veient sempre al tercer, sempre a la mateixa distància. Bé, quedàven molts quilòmetres i hi havia temps suficient per intentar adelantar-lo, si les forces acompanyàven, clar està. Però va ser creuar el riu i començar a passar-ho mal, i a baixar el meu rendiment. Em costava molt trotar costa amunt, encara que la costa no fos molt empinada. Així que paciència, que aquestes males sensacions es tenien que passar. A més tenia prop el control dels Molins, on tornaria a veure a la meua gent i als del club de muntanya d’Atzeneta, lo qual em donava ànims.

Amb els infatigables Diego i Lucas, cap al control dels Molins

I en un punt, ja sentia l’esquellot que tenien els del control, i Diego i Lucas corrent cara a mi per fer-me l’avituallament, i també a Jordi corrent a esperar-me……..”papaaaaaa”……mira que em va ajudar el veure’l en tants llocs, sempre corrent de cara a mi per a esperar-me i agafant-me de la ma per a córrer un poc al meu costat. Açò ja ho teniem parlat ell i jo, jejeje. “Jordi, tú quan em vegis, tens que córrer amb mi i em tens que aplaudir i animar molt”…….”Papa, ¿jo també portaré un número com tú?”…….Mira que són bons els xiquets. I Mireia patint des de la barrera, gravant-me amb la càmera de video i preguntant-me en cada control “¿estàs bé?”……”sí”.

Mireia, sempre ahí

Bé, al control, baix de la carpa, de la que no haguera eixit, un bon trago de Coca-Cola fresqueta, que deu ser la que més a gust m’he fet mai, i camí de Culla.

Mirant les fotos que van fer els d’aquest control, et dones compte de lo bé que s’ho passen els voluntaris que col.laboren en l’organització de curses. La veritat és que tenen molt de mèrit, i açò si no hi ha molta afició, no es pot fer, i menys en una cursa en la que per exemple ells van estar al voltant de 10 hores liats. Aquestos “bandarres” es van fer paelleta i tot per a dinar, cerveses i vi la gana, i segur que algun gintoniquet també deguera caure. Ah, i per supost van convidar a paella a qui en va voler.

La gent d'Atzeneta, al control dels Molins

A lo que anem, camí de Culla. ¡¡ Mare si se me va fer llarga aquesta pujada 1! Crec que en aquest tram vaig fer tots els pensaments que es poden fer, i cap d’ells era bo. Feia una calor insuportable, no corria gens l’aire, el ritme era molt lent, als Molins havia fet el fallo de no agafar gels i continuava sense entrar-me el menjar sòlid, ………mirava el Penyagolosa allà a fer la mà i pensava……”mare meua que llonganissa de quilòmetres, en lo fotut que vaig i jo tinc que anar a l’altra banda del pic…….uffffffff………el tercer em fotrà una minutada en aquest tram”……. I fent i fent, entre mals pensaments, vaig arribar a una font que hi ha quasi arribant al poble. Allí em vaig refrescar i vaig veure, i això em va resucitar. I conforme m’arrimava a Culla, les sensacions havien canviat totalment. ¡¡ Podia trotar costa amunt i tot !!

A Culla em tornàven a esperar els meus. I quina alegria cada vegada que els veia. El tercer m’havia tret uns 10 minuts. Però jo ara ja tenia clar que acabaria la meua primera cursa de més de 100 quilòmetres, sí o sí.

Ací l’avituallament estava montat a un local on fa molts anys, quan erem jovenets, feien els balls. No m’ho havia passat bé allí dins ni rés, i quines juergues que haviem fet allí, jejeje. I ara mira, fent una ultra.

Refrescant-me abans d'abandonar el control de Culla

A l’entrada i a la sortida del control hi havia unes tines plenes d’aigua per a refrescar-se, que falta feia en els 32ºC que marcava ací el termòmetre. ¡¡ Qué bé que em va sentar allò !! Dins del control feia una fresqueta com per a quedar-se allí, però sense perdre massa temps, avituallament, control de material obligatori i una altra vegada a córrer. Diego i Lucas em van acompanyar fins la sortida del poble. ¡¡ Quina parella de cracks !! Mira que els estic agraït, tot el dia al meu costat, fent-me els avituallaments, donant-me ànims, consells, tirant fotos, …..

Amb els cracks Diego i Lucas

I al poc ja tornava a estar corrent sol, i amb el sol una altra vegada castigant. M’esperava una llarga baixada fins al Riu Monlleó. Les sensacions ara eren bones i anava còmode, però hi havia que ser prudent, que encara quedàven molts quilòmetres. I aquesta comoditat va durar poc, ja que conforme anava baixant i perdent altura, la sensació de calor i agobio era major. Aquesta baixada i la pujada següent fins l’ermita de Sant Bertomeu, van ser lo pitjor de la cursa. Aquest tram de riu pareixia una caldera, i a més no corria gens l’aire. I jo pensava….”en l’aire que ha fet enguany, que cada vegada que he sortit amb la bici m’ha tocat lluitar contra ell, i avui no es mouen gens ni mica les fulles dels arbres”. Així que una altra vegada entre males sensacions, camí de Vistabella. Mira que tenia ganes de veure una altra vegada a gent.

I en un prompte, comecen a sentir-se trons allà lluny, mou l’airet i en no rés s’havia ennuvolat. I jo ja estava en Sant Bertomeu. Molt amables al control, em van traure una cadira per sentar-me, em van omplir els botellins, em van preguntar mil vegades si necessitava algo,…….en tots els controls la gent es va portar de maravella. Em van dir que allí la temperatura havia baixat ja uns 5ºC des de que s’havia tapat el sol. A veure si d’ací a meta hi havia sort i ens caia algo d’aigua.

Ermita de Sant Bertomeu

De Sant Bertomeu fins a Vistabella tornava a vindre un altre tram molt pla, de molt de córrer, cosa que ja no m’apetia gens, però…….la ment sempre té que ser més forta que el cos i per a les altures de cursa en les que estava, per a les males sensacions que havia tingut abans i per al desgast que havia suposat fins allí la calor, encara duia un ritme prou alegre. A més, quan eixia de Sant Bertomeu, per primera vegada vaig veure al que anava darrere meu, i al que calculava que li portava uns 10 minuts. Així que no em podia encantar.

I de sobte, va passar lo que, a primeres hores del matí, ni de casualitat ens pensàvem que passaria. Va començar a ploure. ¡¡ Qué bé !! Lo únic que donava un poc de “iuiu” eren els trons i algun llam que es veia caure. A més es veia que en tot el tram que em quedava per fer, hi havia una bona tormenta. Així que inmers en la pluja i a un ritme prou bo, en un punt ja veia el poble de Vistabella, que tantes ganes tenia de veure. I enseguida el crits de Diego i Lucas animant-me. I més gent de Cabanes, que amb l’aigua que estava caent, allí estàven animant a l’entrada del poble.

Ací a Vistabella tornava a estar com a casa. ¡¡ Mira que m’agrada aquest poble i la seva gent !! Dins del control una vegada més Jordi i Mireia animant-me i preguntant-me com estava. Seguia sense entrar-me el menjar sòlid, així que més gels i endavant. Plovent i amb la companyia de Lucas i Diego també fins la sortida de Vistabella, la pròxima parada era  Xodos. ¡¡ En lo prop que estava Sant Joan des d’ací i nosaltres teniem que pegar un rodeig de 24 quilòmetres !!

Fins a Xodos era un altre tram amb poc de desnivell i de córrer. Així que a la feina, i pensant en agafar al tercer, al qual m’havien dit que li havia retallat diferència, i que havia eixit del control un parell de mintus abans que jo. I camí dels Mas del Collet, vaig començar veure’l. Bé…., a veure si m’acompanyàven les forces i “sonava la flauta”.

Abans de començar la llarga i tècnica baixada cap a Xodos, vaig veure a Josep i Ramón, d’Atzeneta, i em van dir que el tercer feia no rés que havia passat, i que feia més mala cara que jo. No sé, no sé, …… per a mi que em miràven amb bons ulls, ja que a pesar de fer una bona baixada i trobar-me molt segur i còmode en terreny tècnic, ell va aplegar a Xodos 4 minuts abans que jo. Però bé, quedàven uns 15 quilòmetres on podia passar de tot. I si no que li ho diguen a Remi, que de Xodos a meta va ser adelantat per Ramón Recatalà, i en pocs quilòmetres li va clavar una minutada bona. Gran cursa la que van fer aquestos dos corredors.

Ja aplegant a Xodos, els meus companys infatigables durant tot el dia, animant-me i corrent al meu costat per fer-me l’últim avituallament. Ànims de Carrillo i de Vicent Escrig, i Jordi i Mireia una vegada més al meu costat.

Jordi disfrutant al control del Molins

Sense pràcticament parar per a rés, abandone el control acompanyat per Diego, Lucas i Juanan una altra vegada gravant amb la càmera. I l’estratègia de final de carrera…….”açò ja ho tens, d’ací a meta a tirar el resto, ara hi ha que traure ja l’espasa, només tens que pensar en agafar al tercer,……va, va, vaaaaaaaa, atopeeeeeeeeee”.

¿Al tercer? L’espasa la portava ell. Jo només portava ganivet. Doncs no li quedava corda ni rés al tercer, i això que al control del Remolcador em van dir que em portava 8 mintus. Mal parcial de Xodos a meta no es va marcar el tio, arrimant-se al parcial que va fer Recatalà. Mare meua, impressionant, chapeuau per a ell, que en aquest tram em va arrollar 20 minuts. I això que el meu ritme tampoc era dolent, ni molt menys. Pujava caminant encara amb una bona cadència, em costava planejar, però planejava, i tenia molt bones sensacions baixant.

En aquest tram tornava a ploure, ara més fort, però la meta s’arrimava. Ara ja donava igual lo que fera. Començava a sentir-me finisher i ja em veia en la recta de meta, corrent junt a Jordi agafat de la meua ma, com tantes vegades haviem parlant durant la setmana.

Anant per la senda que va per baix del Penyagolosa, una altra vegada Juanan amb la càmera de cara a mi. Incansable el tio durant tot el dia, d’ací cap allà, gravant. Molt per a ell també, i moltes gràcies per els contants ànims i consells.

A partir d’on estava ell, venia un tram de baixada per senda, on em vaig tirar “a saco”. Ara ja no hi havia que guardar rés. Un tram de baixada i després pujada per pista fins arribar al Mas de La Cambreta. Aquesta pista de pujada la vaig fer tota caminant, però la cadència encara era prou bona. Ara bé, quan vaig arribar dalt al pla, poques ganes hi havia de trotar. Però açò ara no valia a pensar-ho. I una vegada més vaig enganyar al cos i em vaig posar a córrer, pensant ja en tot lo que venia a partir d’ací. Pensant en lo que vaig disfrutar baixant de la Banyadera a meta fa 2 anys a la MiM, en tot el treball fet, …….

I quan vaig arribar a la Banyadera, em vaig llançar “a muerte”. Me feien mal els cuàdriceps, però tenia la sensació de que estava baixant molt ràpid. Vaig marcar un parcial fins a meta de 17’, lo qual després de 13 hores de batalla estava més que bé. Ací coincidiem amb els que feien la MiM. I tot era passar a gent. Ells tots caminant i jo com una bala de cara a meta. I ara, entre bons pensaments, en un prompte ja vaig veure una vegada més a Lucas i Diego. “Ara sí, sííííí, ara ja està, sí senyor, a la saca……que grans que sou, moltes gràcies per tot xics…….”

I en no rés ja estava en vistes de la meta. Quines sensacions més grans, boniques, indescriptibles. Gent de la MiM animant-me quan els passava, gent d’Atzeneta en els metres finals, aplaudiments, la pell de gallina,………quina pujada d’adrenalina. I per fi l’imatge més esperada durant tot el dia. Dos bots, última curva i Mireia i Jordi al meu costat. Ens agafem Jordi i jo de la mà i els dos corrent cap a la linea de meta. Encara ara se me posen els pels de punta. Conforme vam creuar la meta, vaig agafar a Jordi al braç i li vaig donar una forta abraçada i un bes enorme. Ja estava, ja era FINISHER, ho haviem aconseguit.

Amb el meu xiquet, entrant a meta agafats de la mà

I un bes enorme

Ens vam sentar per a que me llevaren el xip de la sabatilla i ja veia que Mireia venia de cara a mi. ¡¡ Quines ganes de besar-la i d’abraçar-me a ella !! No soc molt donat a emocionar-me, però aquestes sensacions em trauen de punt.

I més abraços amb Lucas, Diego, Luis, ……felicitacions, enhorabones,…….per moments et sents algú especial.

Bé, així que al final 4t de la general amb un temps de 13h20’. Encara em va tocar trofeu i uns eurets que no m’esperava, i menys en el cartell que hi havia d’eixida, amb Heras, Remi, Recatalà, els 2 americans, Óscar Pérez, Mundina,…..i algun més com el que va quedar tercer, a qui ningú no tenia controlat. Quedar entre els 10 primers era difícil a priori. I quedar 4t impossible. Però una vegada més es demostra que a les curses d’ultratrail, hi ha molts factors que influeixen en el nostre rendiment. Que no sempre guanya el més fort físicament, sino que té que acompanyar també una gran fortalesa mental. I que com sol dir el tòpic “hi ha que córrer fins el final”.

Amb l'alcaldesa de Vistabella, rebent el trofeu i el xec

Està clar que jo he posat moltes, moltes hores d’entreno, de sacrifici, de constància,……Però més coses tenen que acompanyar per a que aquestos objectius acaben bé. Així que arriba l’hora dels agraïments.

A Mirea i a Jordi per tot el temps que els “robe” amb els meus entrenos. Són lo més important per a mi i lo que més vull. Que no ho dubten mai. A Lluis per totes les hores que dedique a la nostra preparació, amb tots els maldecaps que li donem. Si algú es mereix aquest  bon resultat (i el de més gent del seu grup d’entreno) igual que jo, és ell, per tots els ratos desagradables que ha tingut que passar aquesta temporada. “Mister, no anem tant mal encaminats”. A Diego i Lucas per tot lo que han fet per mi  aquest dia. M’han fet uns avituallaments perfectes, en tots els llocs on jo he volgut, m’han animant, han corregut amb mi, els he fet anar tot el dia de cul, els he fet “patir”,……gràcies amics, sou molt grans, vos en dec una. A la meua familia, per comprendre tot açò que faig. A tots els amics que han estat animant en varios punts del recorregut, que es senten inclosos ací. A la gent d’Atzeneta per la rebuda que m’han fet quan he passat per Les Torrocelles i Atzeneta, i a alguns que encara han pujat a Sant Joan a veure l’arribada. A Eladi, Tico i Ruben, per haver “parit” una ultra que segur en poc de temps serà un referent al calendari nacional. I a molta més gent que em deixe, que es senten tots inclosos ací.

Amb Jordi, Luis i Paquito

Felicitar a tots els meus companys d’entreno que hem acabat aquesta aventura, alguns de nosaltres amb molts bons resultats. I als que no han acabat o no han aconseguit lo que volien, a la pròxima serà. Avui no feia dia de rés, tranquils.

Amb  companys del grup d'entrenos

I felicitar també als companys del meu equip, el C.M. GR-33 Tottrail. Als que han corregut la CSP, Xari i David Mundina. I als que han corregut la MiM, amb Silvia com a segona classificada i guanyant entre tots (J.J. Rubio, Alberto Recatalà i David Prades) la classificació per equips. ¡¡ Qué grans que sou !!

Amb companys del meu equip, el C.M. GR-33 Tottrail

¿I ara qué? Doncs de moment aquesta setmana descans actiu. I partir de la setmana que bé a pensar en la Quebrantahuesos, cicloturista amb bici de carretera, de 205 km. i amb 4 ports dels bons, dels que se pugen en les grans voltes: Somport, Marie Blanque, Portalet i Hoz de Jaca. A veure que tal se’ns done. I a peu tot per decidir. De moment tinc la preinscripció feta per Cavalls del Vent. Esperarem al dia 25 que fan el sorteig i després decidirem. Però sobretot espere seguir disfrutant de la muntanya i de tot lo que faig, ja no competint, sino cada dia que isc a entrenar.
Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEE !!!


5 comentarios:

paquito. dijo...

Gran, molt gran Vicent!!!! Enhorabona!!! i ara molta sort a la QH, segur que ho fas molt be.
El tercer "mos la va pelar com a uns xinos" jejeje!!!!! Gran corredor.

Anónimo dijo...

Yep!! tu sempre tan eloqüent com sempre. Enhorabona CAMPIÓ, t'ho mereixes. Ha sigut un plaer llegir-te, com sempre, he tornat a reviure moments molt bonics que espere no s'obliden mai. Ara a seguir, que tens corda per a "rato".

Anónimo dijo...

ahhhhhhhh! MOLTES GRÀCIES PER SER COM ERES. ERES UN GRAN CORREDOR, DELS MILLORS, PERÒ ENCARA MÉS... UNA GRAN PERSONA I UN GRAN AMIC.

monica mas dijo...

No habia llegit mai el teu blog pero m.he emocionat d llegir les teves paraules explicant les emocions i sentiments...Impresionant!! Fins ara em costaba entendre akesta afició pero lleginte no hi ha dubte...ENHORABONA!!

Cristóbal Bertran Escrig dijo...

Hola Vicent:
Eres el meu idol,quan et vaig vorer a la bassa de les Oronetes, el pensament ere quedarme a voreu tot allí,però despres vaig pensar en seguir-vos fins a Atzeneta, a Les Useres ja vaig fer tard, per aixó vaig anar al Mangranar i al poble espere que ja estigues recuperat de la soberana palissa que et vas pegar i jo fe que no t'entrabe el menjar sólid ja que davant meu vas tirar el tros de dolc que portabes.
Molts ànims pel que et resta de temporada i a vorte quin dia podem fer el famós entrene esmorçar de Xodos.