El dissabte un poc abans de les 6 del matí, vaig eixir de Vall d'Alba. En el primer que había quedat era en Remi. Després vam anar replegant a tot el personal i finalment a l'autovía de Madrid ens vam juntar en la resta de corredors de la selecció valenciana que veníen d'Alacant. A banda de Vicent Peydró, que és el seleccionador valencià, també venía en nosaltres el seleccionador de la selecció espanyola, Manolo Amat, que és d'Alacant.Durant el viatge vam fer unes quantes telefonades, per a vóre com anava la MiM. Quan ens anàven contant lo que estava pasant quasi que no ens ho creiem. ¡Quina MiM més extranya!
Vam arribar a La Granja a les 13:30. Vam deixar les bosses a les habitacions i vam anar a fer una rodaeta de 40' i uns estiraments per a descongestionar les cames després de totes eixes hores de viatge. Després una dutxeta ràpida i a dinar que el cuc ja rosegava per la panxa. Al dinar vam coincidir al menjador en un dels àrbitres de la FEDME, que li va dir al seleccionador nacional, que la resta d'àrbitres encara estàven dalt a la muntanya intentant marcar un recorregut segur per a pujar al Peñalara. Un d'aquestos àrbitres era Salvador Calvo (corredor en molta experiència, que ha corregut varies vegades la MiM i que fa anys que està especialitzat en curses dures d'ultrafons). Manolo Amat ens va dir: "tranquils que si està Salva per ahí dalt, i hi ha un recorregut segur per a pujar, el trobarà".
I com no, després del dinar una bona siesta.
A les 18:30 vam quedar per a anar tots junts a l'entrega de dorsals i a la xarrada tècnica. Abans d'exir de l'hotel vam vore a Salvador Calvo, que també s'allotjava allí. Ens va donar la notícia de que no pujaríem al pic. Habíen marcat i desmarcat fins a 3 recorreguts alternatius, i finalment ho habíen deixat per impossible. Quedava molta neu i en alguns trams la neu acumulada els cobría per damunt del genoll. I damunt quan arribàven a una cota entre 2200 i 2300 metres d'altidud, a un pam de profunditat hi había una placa de gel que haguera fet la cursa molt perillosa. Finalment el recorregut alternatiu ens portaría fins la Laguna de los Pájaros, a la vesant oest del pic i a una altura de 2200 m. Jo ja vaig passar per aquest punt l'any que vaig fer el "Maratón Alpino Madrileño".
Abans d'entrar a la xarrada tècnica vam saludar a David López Castan, el cosí de Raúl García. Encara no tenía cap notícia de Raúl, deduía que hauria guanyat la MiM, i quan li vam contar que s'había perdut en dos ocasions i que había quedat segon es va quedar a quadres.Ja a la xarrada, ens van informar del recorregut definitiu de la cursa. Ens van dir que no gastàrem forces esquivant tolls en la primera part de la cursa, que a la part de dalt acabaríem de fang i d'aigua fins al cap. I així va ser.
A les 20:30 ja estàvem sopant. Després vam fer un poc de tertúlia i prompte a dormir.
La cursa començava a les 9:30. Ens vam alçar a les 7 per a desdejunar i a les 8:30 ja estàvem baix al carrer preparats per a anar escalfant.
Abans de començar la cursa, quan estàvem passant el control de firmes, va començar a ploure. La temperatura era bona, però segur que a la part de dalt faría fred.
L'eixida va ser molt ràpida, en un grup d'uns 50 corredors que vam eixir a un ritme al voltant de 3'20", i això que abans de donar l'eixida van dir que tenía que ser neutralitzada i a ritme tranquil fins a l'eixida del poble, ja que per dins era un perill correr per damunt dels adoquins dels carrers banyats.
Jo vaig començar a tindre males sensacions ja des del principi, en les cames molt congestionades i en la sensació de que m'anàven a reventar quan va començar la pujada. Van començar a passar-me corredors fins que vaig agafar un grupet on poder anar "bé". Inclús quan ens tocava caminar, les sensacions no eren bones. Després a la baixada, les sensacions van ser un poc millors i em van deixar apretar en la primera part de la mateixa, però em va faltar força per a aguantar un ritme fort fins a meta.
En quant al circuit, la primera part de la cursa era per sendes, camins i arrastradors de pins per baix de bosc, en fortes pendents, fins arribar a una pradera a una cota de 1800 m. d'altitud. Una vegada ací ens vam trobar de tot, una aventura. Molt de fang, aigua per tot arreu, plutja, ventisca, fred, 5 ó 6 riuets per a creuar i alguna "trampa" de fang, on cada vegada que posaves el peu t'enfonsàves fins el genoll. Ens alguns moments vaig recordar la MiM de l'any passat.
Una vegada al control de la Cabanya, el recorregut alternatiu que ens portaría fins a la Laguna de los Pájaros, era monte a través, per damunt de roques banyades que relliscàven molt i en vegetació baixa que ho tapava tot i que no et deixava veure on posaves el peu. ¡Un autèntic perill! Al arribar a la part més alta, ens quedava un tram d'uns 300 ó 400 metres per damunt de neu, en una boira que no et deixava veure més enllà de 10 ó 15 metres. Les senyals per a arribar al control, eren bastons de senderisme i els crids que pegàven la gent del control per a portar-nos cap a ells. La Laguna de los Pájaros, ens la vam haber d'imaginar, ja que en la boira que hi había no es veia rés.
Una vegada ací, baixada per el mateix lloc, lo que afegit a la perillositat que he explicat abans del tram alternatiu, encara feia més perillosa la baixada fins a la Cabanya, ja que et creuaves en els que encara pujàven. ¡Mare meu com baixàven els 10 ó 12 primers, quins suicides!
Una vegada a la Cabanya, una altra vegada per la pradera i després per el mateix bosc de la pujada, baixada molt ràpida fins a meta. L'únic que canviava entre la pujada i la baixada eren els 4 últims quilòmetres.Al final vaig fer un temps de 2h00'27", quedant en la posició 48. A banda de les males sensacions, una vegada em vaig gelar, vaig començar a notar dolor al turmell i a la part externa del genoll de la cama esquerra, així que damunt de no estar bé, m'he lessionat.
Juanito com sempre va començar tirant del grup de davant. Va coronar dalt en els 10 ó 12 primers i va commençar la baixada en Recatalà (que va fer una cursa de menys a més molt bona), però 2 caigudes, la primera on es va fer una ferida a la canella i la segona en la que en una mala acció es va fer mal a l'abductor esquerre, el van deixar fóra de joc, i finalment va arribar prou tocat a meta en un temps de 1h58'43" i en la posició 42.El nivell de la cursa va ser espectacular. Dinant a l'hotel, Manolo Amat (seleccionador nacional) i Miquel (el del blog CxM), en la classificació davant, deien que la miràven i fins la posició 38 tot eren gent bona i coneguda. Per a que vos feu una idea, Remigio Queral que és un dels millors corredors autonòmics, va quedar en la posició 11.
Estant millor, crec que haguera pogut estar rondat la 30ena posició. D'ahí cap avant ja està molt car.Ara toca recuperar-se prompte, i a vóre si a la pròxima, que serà el 13 de juny a l'Alfondeguilla (Campionat Nacional), podem estar donant més guerra que avui.
Destacar l'actuació de 2 xiques de la comunitat, Esther Gil (d'Alacant) que va guanyar la cursa, i Lola Peñarrocha (de Castelló), que va quedar tercera.
Ací vos deixe un enllaç en la classificació, on he remarcat a tota la gent de la comunitat que vam córrer (igual m'he deixat a algú). I també enllaços en fotos i en notícies de la cursa.
CLASSIFICACIÓ
FOTOS1
FOTOS 2
NOTÍCIES
Salut i muntanya.
2 comentarios:
Collins màquina, qué carrera més dura i perillosa! Llegint-te si que pareix que siga la MiM de l'any passat si. Ara el més important és recuperar eixe turmell, que per a ser el teu debut a la Copa d'Espanya està molt bé, poc a poc agarrar experiència. La penya corre molt, però segur que tu prompte estaràs amb ells! Ànim Vicent!!!
Hola Vicent:
Esperem que no sigue res lo del turmell,per lo que contes va ser molt dura la proba, jo de tu per ser la primera que corres d'un campeonat d'espanya estarie content, apart de no estar en les millors condicions.Aixina que a per l'altra a Alfondeguilla i com tu bé dius ,A topeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!!!
Publicar un comentario