viernes, 25 de mayo de 2007

EL CLINIC TRIOMFA A VILAFRANCA


INCREÍBLE

A les 8 en punt arribem a Vilafranca. La temperatura és massa bona, 10ºC marca el termòmetre i el cel està completament ras. Farà massa calor.

Agafem els dorsals i li peguem una mirada a la llista d’inscrits. Veiem que Juan té series opcions de pujar a lo més alt del podi i Rubén i jo podem estar també disputant les cinc o sis primeres posicions. Els altres candidats són J.J. Rubio Sagredo, Alfonso Granell (primer i segón respectivament l’any passat), Juan Ruiz, Carlos Pitarch (que enguany està fent molt bones curses) i Manolo García (que feu un bon Marató de Borriol).

Ens n’anem a escalfar els tres sols, com si no vullguerem saber rés de ningú. Es nota que estem nerviosos ja que no hi ha conversa, ningú dels tres diu rés. Avui tenim una presió que no estem acostrumbrats a tindre i és que a part de la lluita amb el crono tenim una “lluita” amb els corredors abans mencionats. Escalfem uns 15 minuts, tornem cap al cotxe, ens llevem el xàndal i seguim escalfant un poc més. Uns estiraments curtets i unes progressions i anem a agafar posició.

Ens hem posat a primera línea. Donen l’eixida i .....a topeeeeeeeeeeeeee !!!!!!!!!!!!! Tal i com habíem quedat en la nostra estratègia eixim a tota llet, en el ganxo posat, com si fóra una colina de 15 minuts. El que puga pujar al carro que ho faja, que ja ens recuperarem baixant per el barranc. Ens quedem els tres sols. La jugada ens ha eixit bé. Juan s’escapa i a nosaltres ens passa al final de la pujada J.J. Rubio, però no se’n va. Fem la baixada del barranc els tres junts, però ell aminora el ritme i abans d’acabar el barranc, li passe jo davant. No puc fer els fallos que hem fet a les curses de la copa i després de creuar la Pobla de Sant Miquel, ja per la rambla, comece a tirar i J.J. i Ruben es queden un poc darrere.

Arribe al primer control, agafe un got d’aigua sense parar-me i endavant. Vaig segon. Mai habíe estat ací davant. De seguida trenque a la dreta i agafe la pujada. Primer hi ha un tram de pista suau, però de seguida s’adreça de mala manera. Comence a notar les cames molt pesades i em pose a caminar. Aleshores em passa J.J. que pareix que porte un trot prou còmode. Puja bé. Veig per darrere a Ruben, a Alfonso i a Juan Ruiz, que també van caminant. Quan s’acaba el tram més dur de pista comence a trotar una altra vegada, ja fins que comence la senda. Ja no veig a Ruben. Al principi de la senda es pot córrer, però una vegada comence a adreçar-se torne a caminar. Em gire i veig que Alfonso agafa a Ruben, però no li passa. Els dec portar 1 minut més o menys. És difícil calcular referències quan el terreny és tan dur. Acabe la primera part del Tamborero, agafe un pista cap a la dreta on torne a trotar i una altra vegada cap amunt. Ni senda, ni pista ni rés, al recte. Arribe a un tram on torne a trotar un poc fins arribar al tallafocs que porta al Tamborero. Ja veig a la gent del control que ens anima. Falten 200 metres per arribar al final de lo més dur. Agafe al control un got d’aigua i un d’isotònic i comença la llarga baixada de pista. Baixe prou ràpid, encara que controlant per a no passar-me i no arribar baix en les cames engarrotades. M’ha agafat flato i no me’l puc llevar de damunt en tota la baixada. Em gire unes quantes vegades per a vóre on van Alfonso i Ruben. Veig que Alfonso li ha passat davant a Ruben, però no em recurta terreny. Aleshores pense que si anara molt sobrat, m’haguera recurtat terreny pujant i ara ja quasi m’hauría agafat. Però no em tinc que relaxar. Avui hi ha que donar-ho tot.

Arribe al tercer control que hi ha la rambla. Torne a beure i sense perdre temps continúe pista avant. Creue la passarela que han posat, ja que encara baixa aigua i comença la pudenta pujada una altra vegada, per dins d’un bosc prou tancat. Al principi agafe un trot còmode, i després em pose a caminar. Però una vegada s’acaba lo més dur torne a trotar. No em puc relaxar, no puc perdre ni un segon. Aquest tram de pujada la setmana passada entrenant es va fer més pesat. Avui va la cosa millor. Quan es despeja el bosc veig el collao on està el final de la pujada. I comença la senda que porta fins la carretera de Mosquerola. Creue la carretera i sent crids d’ànim. Vinga Vicent, molt bé, vinga que no dus a ningú darrere !!! És una xica del meu poble i els dos fills que han vingut a vóre a l’home, que també corre la cursa.

Agafe una senda tota plena de xafotades de vaca que em porta al quart control. Sense perdre temps agafe dos gots i cap avant. Comença un tram curt de pujada per pista i després una senda cap avall molt bona per a córrer. Porte un ritme prou bo, encara que les cames ja comencen a pesar. Arribe a una pista, creue un barranc i comença un tram de pujada per pista que ja es fa pesat. Així i tot el faig tot trotant. Em gire unes quantes vegades i no veig a Alfonso. Ara ja comence a tindre confiança en que el tercer lloc al podi és meu.

Arribe al final de la pujada i ve un tram pla de pista que em porta a l’últim control. Agafe dos gots i sense parar-me cap avant. Em diuen que em queden uns tres kilòmetres. Ara sí que tinc clar que no m’agafa ningú, a no ser que caiga i em faja mal. Però no amolle el ritme. Arribe al barranc i el baixe encara molt bé. Després ve una senda plana per dins del pinar i ja l’última pujada. Arribe dalt i ja veig la teulada de l’alberg. Ara sí. L’emoció fa que accelere el ritme. Ja veig l’arc de meta. Encara no m’ho crec. Trenta metres abans de creuar la meta ja vaig en els braços al aire. Veig a Juan que m’espera. Em crida a topeeeeeeeeeeeeeeeeee !!!!!! És el nostre crit de guerra. Creue la meta i ens abracem. Quina emoció. Estàn a punt de saltar-se’m les llàgrimes. Des de la MiM de l’any passat no había tornat a sentir aquesta emoció en una cursa. Ho hem aconseguit. Primer i tercer. Quina passada !!!!!!!!!!
Esperem ansiosos a vóre si veiem assomar a Rubén. Per megafonía diuen que ja es veuen els altres dos corredors. Són Alfonso i Rubén. Alfonso va uns metres davant. Llàstima que la cursa no tinga uns metres més, ja que Rubén baixa molt fort per a vóre si pot caçar a Alfonso. Al final Rubén entra per darrere.
Molt bon resultat per a nosaltres, Juan primer, jo tercer i Rubén cinqué. ELCLINIC ha triomfat a Vilafranca.
Avui sols ens ha faltat una cosa, la presència de la "superhinchada" formada per les nostres dones i els nostres companys de club. Llàstima que no hagen estat per a compartir in situ l'emoció que hem experimentat. Una altra vegada serà.