PER FI TORNE EM TORNE A POSAR VASELINA

Ieeeeee, no malpenseu, que la meua orientació sexual no ha canviat, no van els tirs per ahí.

La qüestió és que aquesta setmana ja ha fet un oratge mig bo, almenys en quant a temperatura, ja que l'aire no vol parar (el dimecres va bufar molt fort).

El dimarts a migdia vaig tornar a entrenar en pantalons curts i mànega curta. I per això lo de la vaselina, per a que no s'escalde l'entrecuixa. Així com a principi de temporada l'oratge ens va deixar entrenar de curt fins a principis de desembre, ara ni m'enrecorde dels dies que feia que no em posava pantalons curts (igual des de la cursa de Tombatossals a finals de desembre). Però bé, ara ja toca que poc a poc, al menys al ple del día, vaja fent bona temperatura i solet.

El dimecres vaig pujar a fer el rodatge suau que tenia, al Pla de La Creu. La ruta va ser Pla de la Creu-Sant Joan-Pla de la Creu. No feia fred, però l'aire bufava de valent, i encara queda algo de neu i gel per allí dalt,  així que eixe dia pantalons curts i mànega llarga. I ahir la mateixa indumentària. A vóre si poc a poc anem agafant coloret, que aquest hivern ben poc que em vist el sol.

Aquest dissabte 27, torne a competir després de 10 setmanes sense fer-ho. La cursa és la Marxa a Borriol i servirà com a test per a vóre on estem. La idea és de competir, però buscant bones sensacions, que el cos tinga "xispa" durant tota la cursa, acabar fort i no sentir agobio en cap moment (¿és possible tot açò?). Ja vorem si ho aconseguim, ja que aquesta setmana tinc la sensació d'estar fet pols, sobretot per el matí quan em desperte, que tinc la sensació de no haver descansat. Però bé, aquesta cursa és el punt d'inflexió per encara la preparació final per a la MiM. Així que ..... bona lletra.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!

AÇÒ ÉS CÓRRER

Açò és córrer cara cap amunt i no lo que fem nosaltres per la muntanya.

En aquest vídeo, el protagonista, l'americà Dan Osman, puja un pared vertical de 122 metres en poc més de 4 minuts. Impresionant.

Osman es matà en un accident practicant caiguda lliure al Parc Nacional de Yosemite a California l'any 1998. Normal.

VIDEO

I MÉS TERRENY NOU, PER XODOS

Avui he anat una altra vegada de descobriment. Poc a poc he d'anar coneixent terreny que tinc molt prop de casa i al que fins ara no li he tret partit en els entrenaments. Açò hem motiva molt. L'únic inconvenient és que anant sol, per eixes sendes i barrancs, i en la punyetera costum de no agafar mòbil, si em passara algo... Bé, açò més val no pensar-ho. Pensem en lo que disfrute quan faig un rodatge com el d'avui.

He tornat a eixir de Xodos de cara cap al Marinet, però al poc he agafat una senda que tira cap a l'esquerra per dins del barranc (la dels peregrins quan pugen el divendres, que deie en l'entrada de la setmana passada). I després he agafat la senda empedrada que es veu a l'altra part de barranc. Aquesta senda té uns 100 m+ i aplega a una pista. 

Agafem aquesta pista cap a la dreta i a uns 30 m. ens desviem a la dreta, buscant una senda per dins de pinar que comença a pujar, sense cap descans. Aquesta senda està molt ben definida, i de tant en tant hi ha algún puntet roig de pintura i algún mollonet de pedres. Està molt xula perquè és tota per dins de bosc, i és de bon xafar.

Aquesta senda, empalma en la que vaig baixar la setmana passada (la del descens de BTT). Però en lloc d'arribar fins l'explanada que hi ha darrere del Marinet per aquesta senda de les BTT, n'he agafat una altra que tira cap a l'esquerra, més arrimada al barranc, i des d'on es veuen els masos de les fotos. Al final aquesta senda també ix a l'explanada de darrere del Marinet. Des de la pista fins ací hi ha uns 350 m+.

Ací ja me n'he anat cap al Pla de la Creu, que estava en 3 ó 4 dits de neu. He continuat uns 5 minuts direcció a La Banyadera i he pegat mitja volta.

La baixada l'he feta per la senda del Marinet (la de sempre). He fet un lap, i sense arribar a baixar desbocat, m'ha costat 13' de baixar. No està mal, però es pot millorar prou, ja que al principi de la baixada hi havia neu i estava prou perillós. A més, avui la senda fins que es perd un poc d'altura, pareixia un rierol, tota plena d'aigua.

Una vegada ja baix a la font, tranquilet fins a Xodos.

El rodatge ha segut de 1h30' i he fet 550 m+.

Salut i muntnaya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!

CONCENTRACIÓ RUNNING TEAM TRANGOWORLD

I una setmana després de la concentració d'Atzeneta, vam fer la primera concentració i presentació del meu equip, el Running Team Trangoworld.

Vam estar a La Granja de San Ildefonso, a Segobia, localitat famosa per el seu Palau Reial i per la seua fàbrica de làmpares de vidre. La concentració va ser en aquesta localitat per dos raons, la primera que l'ajuntament de La Granja és aquest any patrocinador del nostre equip i la segona que aquesta és la localitat de dos dels tres fitxatges d'èlit que ha fet l'equip, Raúl García Castán, actual campió d'Europa i d'Espanya de curses de muntanya, i David López Castán, actual campió de la Copa d'Espanya. L'altre fixatge d'èlit és Miguel Caballero Ortega, que eixe cap de setmana competía en una cursa d'esquí de muntanya i que no va estar present a la concentració.

La resta de gent que vam estar són, de Castelló Remigio Queral, David Mundina i jo. D'Alacant Carlos Marquina, Jose Mª Davó, Myriam Talens i Gali, Esther Gil i Sebas Sánchez. I també van compartir cap de setmana en nosaltres els atletes del Salomon-Santiveri Aurelio Olivar i Mónica Aguilera, que el passat cap de setmana van guanyar els dos un marató de muntanya a les Illes Canàries.

Faltava prou gent que després nomenaré.

Remi em va replegar a mi a les 5 del matí del dissabte. Vam anar a buscar a David a Sant Joan de Moró i ja ens vam anar cap allà. Ens els d'Alacant haviem quedat a Honrubia. Allí vam desdejunar i vam reprendre el camí cap a La Granja, pujant per el mític port de Navacerrada, on feia un oratge aspre, aspre.

Vam arribar a La Granja a mig matí. Raúl ens esperava per a acompanyar-nos al nostre lloc d'allotjament, unes cabanyes de fusta que ens va cedir l'ajuntament de La Granja i on vam estar molt bé. Vam deixar les maletes a les cabanyes i vam anar en Raúl i David a fer un visita turística per els jardins del Palau Reial. Quina meravella. Dins dels jardins tenen ells alguns dels seus circuits d'entrenament. Hi ha un llac que ells anomenen "el mar", que és on fan les sèries. Quin privilegi, poder fer sèries a 1300 m. d'altitud.

Després de la visita als jardin, ja ens vam anar cap a l'ajuntament, on es va celebrar la presentació. L'acte va estar presidit per Raúl, David, Carlos i l'alcalde i la consejala d'esports de La Granja.

I després de la presentació, a dinar. I després de dinar, com no, a entrenar. Per la vesprada vam fer una ruta per el costat del riu. És un circuit suau, ondulat en molt poc de desnivell, tot per pistes i sendes molt bones, perfecte per a fer una rodadeta suau. Vam fer 1h45' i vam arribar quasi de nit.

Ens vam pegar un dutxeta a les cabanyes i vam anar a fer una visita a la capital, a Segobia. Vam fer una passejada per el centre, vam anar a vóre l'acueducte i com no a fer-nos una cerveseta i una picadeta a un baret del centre. Genial.

Després a sopar i a dormir, que entre la matinejada que haviem pegat, el viatge i l'entrenament, estàvem tots fundits.

Al dia següent, després de fer un bon desdejuni a un bar de La Granja, vam fer el segon entrenament del cap de setmana. Vam fer un rodatge de 3 hores per un circuit molt xulo. Jo ja coneixía quasi tot el circuit, ja que part d'ell el vaig fer fa dos anys quan vaig estar de concentració en ElClinic, i l'altra part coincidia en la cursa de la Copa d'Espanya que vaig fer el mes de maig de l'any passat. El circuit va oscilar entre els 1200 m. que està la Granja i els 1700 m. de la part més alta que vam tocar. I tot per pistes forestals i senda, molta senda i molt bona, tota per baix de bosc. ¡Quina passada! En aquest rodatge Raúl ens va ensenyar un tallafocs, que ens va dir que li costa 25' de pujar. "Cuando me machacaba, lo he llegado a subir hasta 5 veces". Què bèstia !! Nosaltres sols vam pujar la mitad.

La veritat és que Raúl i David, a part de la genètica i la qualitat que tenen com a atletes, es poden sentir afortunats de viure allí. Se'ls junta tot, unes grans qualitats físiques per a fer aquest esport i un entorn per a entrenar envejable. Viuen a 1200 m., tenen circuits com el que vam fer el dissabte (tipo cross) per a fer rodatges suaus o rodatges a ritme. I tenen alta muntanya al costat de casa sense agafar el cotxe, ja que poden pujar fins als 2600 m. que està el Penyalara i altres pics que hi han a aquest macís. ¡Qui visquera en un lloc així!

Després d'entrenar, dutxeta i viatge cap a casa. Vam moure per a dinar per el camí  i no perdre temps, ja que ens esperàven algo més de 5 hores de viatge.

Al igual que a la concentració de la setmana anterior, només es poden traure més que conclusions positives d'un cap de setmana així. En l'equip també repetirem més vegades.

Aquesta és la gent que enguany forma part del Running Team Tragoworld:

Raúl García, David López i Miguel Caballero.

Jose Manuel Granadero i Teresa Forn.

Remigio Queral, Juan Antonio Ruiz, Chari Adrián, David Mundina, Francisco Robres, Vicent Betoret, Juan Navarro i Vicent Peris.

Victor Serrano, Ignasi Cardona, Jose Luis Arenas, Diego Hernández Miota, Miguel Ángel Sánchez, Carli Sánchez, Sebas Sánchez, Conchi, Esther Gil, Roger Casal, Emili Sellés, Myriam Talens, Gali, Jose Mª Davó, Luis Marcos Silvestre, Teresa Nimes i Manuel Perozo.

Un equipaso. I un autèntic luxe poder compartir equip en atletes de la talla de Raúl.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!

CONCENTRACIÓ ATZENETA

Com deia en una de les anteriors entrades, el cap de setmana del 22, 23 i 24 de gener vam estar de concentració amb el grup que entrenem en Lluís.

Vam estar al mas de Ramón Peris, company nostre d'entrenament des de l'any passat. El mas està al terme de Les Useres, però molt prop dels Ibarsos. A Ramón, fa uns quants anys que el conec, ja que va ser el primer fisio (té una clínica, la Clínicia Fisios a Borriana) on vaig anar. Per aquell temps m'entrenava Miguel Andrés, que estava de preparador físic a l'equip de futbol-sala Platges de Castelló. I Ramón era el fisio de l'equip. I la primera vegada que em vaig lessionar, d'una sobrecàrrega al tibial, Miguel em va enviar a la clínica de Ramón. Ramón és per a mi una barretja de fisio, gurú, bruixot, .... és un gran fisio i millor persona. Estar en ell em trasmet una tranquilitat que poques persones donen. Encara me'n recorde que quan li contava a Ramón els entrenos que Miguel em manava, em deia que estàvem locos, que no sabia com es podia aguantar això. I ara, ell està igual de loco que jo, ja que damunt les curses que més li agraden són els ultratrails.

Tornem a la concentració. Ha segut la més nombrosa de totes en les que he estat. L'ambient viscut ha segut fenomenal, i això que hi havia gent del grup en els que era la primera vegada que coincidiem. Al mas de Ramón hem estat de meravella. I l'organització ha segut perfecta. Hem aprés que no fa falta gran història per a montar una bona concentració. Lo important és estar ben avinguts, i ho estem de sobres, ja que alguns de nosaltres portem tant de temps junts que hem passat de ser companys d'entrenament a grans amics.

La concentració va començar el divendres per la nit. Vam quedar ja per a sopar i dormir al mas.

Els entrenaments els hem fet per Atzeneta i Benafigos. El dissabte per el matí, després de desdejunar vam agafar els cotxes i vam pujar a Atzeneta. La primera sessió d'entrenament era un rodatge de entre 2h30' i 3h. Ens vam dividir en dos grups. Els primers anàven en Juan i van fer tot el circuit de la Pujada a la Nevera. I la resta anàven en mi. Nosaltres vam rodar també per el mateix circuit, però al arribar on està el primer control de la cursa, ja ens vam desviar direcció a Atzeneta. I abans d'arribar al poble, vam tirar direcció al Gorg per anar a buscar l'assegador de la Font del Roure i acabar la rodada per la pista de baix del Bovalar.

Després d'entrenar, dutxeta i estiraments al mas i al Casa Ramón a Atzeneta a dinar, on a més dels que estàvem de concentració, també van vindre Viky, Mònica, Maite i Michel. Quin bon ambient i quines bones amistats !!

I per la vesprada, la segona sessió. Aquesta va ser una sessió més curta però més intensa que la del matí. El treball va consistir en pujar el tallafocs del Bovalar caminant, treballant l'amplitud de zancada i baixar per la pista ràpid, entrenant el treball en exèntric.

Al acabar d'entrenar, vam anar a replegar pa d'Atzeneta que ma mare ens havia comprat, unes botelles de vi i una caixa de cervesa al meu magatzem (no penseu que som uns borratxins, que n'érem molts) i vam tornar a baixar cap al mas. Una bona dutxa calenteta i una bona sessió d'estiraments i lo millor de tot. La tertúlia i la convivència davant del foc, en una cerveseta i uns tallets de pernil i formatge. Ah, i rosquilletes de Pastor que va portar Marta. Aquest va ser un dels millors moments de la concentració, i és que l'ambient de grup, el que cadascú conte les seues experiències, els dubtes que algú té, alguna cursa mítica que algú ha fet, consells, ... tot açò és de lo més positiu que es trau d'un cap de setmana així. El treball en grup motiva molt.

El sopar el vam preparar nosaltres al mas. Betoret va portar un corder ja estroçadet, així que només ens va caldre fer unes bones brases i fer la torrada. Va estar genial. Bon menjar, bon vinet, bona companyia i les converses quasi totes al voltant de lo mateix, les curses de muntanya. ¿Qué més es pot demanar?

I el diumenge vam fer la ruta més xula de totes. Tans sols la coneixiem Juanito i jo, i la veritat és que la resta del grup es van quedar sorpresos de que tan prop tinguem el terreny que vam tocar. Vam pujar en cotxes fins una ermita que es diu l'Ortisella i que està a Benafigos. El paratge en si ja és bonic. I la ruta que vam fer va ser Ortisella-Penyacalva-Ortisella. La ruta comença per pista, però prompte s'agafe una senda que baixa fins al Riu Monlleó. Es creua el riu i s'agafa un PR tot de pujada, sense descans i 100% senda. Aquest tram de algo més de 500 m+ i hi han unes vistes del riu espectaculars. Una vegada pujada aquesta senda, s'agafa una pista que va direcció a Culla, i quan arribes a una paret serrada, d'on es veu Culla, es té que trencar per la pista de l'esquerra, a buscar uns masos. Un poc més avant d'estos masos, hi ha una senyal vertical de PR. De les opcions que hi han, vam anar una altra vegada al Riu Monlleó per una senda molt xula i de molt bon xafar, perfecta per a baixar ràpid i fent un bon treball exèntric. Una vegada al riu, vam anar uns 10' per dins d'ell i vam tornar a agafar de tornada la senda i pista del principi fins a l'Ortisella. Allí, vam haver uns quants que vam fer un bany d'aigua freda per a les cames. Ja feia temps que no ho feia. Açò és dur d'aguatar, però et deixa les cames com a noves.

Després del rotatge, vam tornar al mas a dutxar-nos i vam pujar a dinar al Casa Ramón. Vam fer un dinar llarg i després ja a replegar els trastos, a netejar el mas entre tots i cadascú a sa casa. E lcap de setmana, com sempre que hem fet una activitat d'aquestes, s'acaba fent curt.

Aquestes concentracions sempre són molt profitoses, des del punt de vista d'entrenaments, ja que es tracta de fer i assimilar un volum de treball que normalment no es fa la resta de caps de setmana, i sobretot des del punt de vista de la motivació que dona conviure uns dies en grup.

Ens hem quedat en ganes i en farem més.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!

MÉS DUR QUE L'ORATGE

No m'agrada l'hivern (preferisc que em caigue la gota de suor per el nas que estar arropit de fred), i aquest ja s'està fent molt llarg. Tampoc és que siga llarg, ja que va vindre en retràs i encara estem en época de fred. Però és un hivern dur, almenys ací dalt. Fa un parell de mesos en els que pocs dies agradables i bons hem tingut. A més enguany està fent molt d'aire.

Jo ahir li vaig traure pit a l'hivern. Feia fred, ja que en tot el día no vam passar de 3ºC ó 4ºC. I un aire asquerós que s'ho emportava tot. Com diuen la gent major, feia un día aspre. I com que feia un día així, i ja em canse de dies d'estos, vaig voler ser més dur que l'oratge i a migdia me'n vaig anar a entrenar al Coll del Vidre, on encara feia un oratge més aspre que ací baix a Atzeneta. Quan vaig deixar el cotxe el termòmetre marcava una temperatura de 0ºC (ni fred ni calor, jejeje) i un aire molt molt fort. La vestimenta, malles pirata, camiseta de mànega curta, jaqueta  windstoper de ciclisme (mai l'havia gastada per a córrer), buff al cap i al coll i ulleres de sol. No vaig patir gens de fred, però l'aire era prou molest.

Així li vaig plantar ahir cara a l'hivern i vaig ser més dur que ell. Qüestió de motivació.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!

UN ALTRA SENDA NOVA

Avui he pujat a entrenar a Xodos. Com ja sabeu, he pujat moltes vegades a entrenar al Coll del Vidre, bé tirant cap a la part de la Lloma de Benafigos o cap a la part de La Nevera. I aquestes últimes setmanes també he pujat un parell de dies a entrenar a Benafigos.

Hem quedava Xodos i avui ha segut el día. La carretera era fins fa poc un inconvenient per a pujar durant la setmana a entrenar, però des de que l'han arreglada, em costa lo mateix que pujar al Coll del Vidre o a Benafigos. Així vaig variant el repertori de circuits, en desplaçaments en cotxe de menys de 15'. I entrene en circuits que estan per damunt dels 1.000 metres d'altitud.

La idea que portava en un principi era fer Xodos-Banyadera-Xodos. Però sobre la marxa he anat variant la ruta i he descobert terreny desconegut per a mi, que sempre és motivador.

He eixit de Xodos (1.058 m.) de cara al Marinet, per el lloc habitual. L'oratge, encara que feia solet, era prou fresc. A més feia un airet que tallava. Però una vegada en marxa, prompte sobra tota la roba. Al cap d'uns minuts d'anar pujant per la senda del Marinet, mirant cap terra igual que els matxos quan porten les orelleres posades, en una de les curves que fa la senda, de sobte m'he trobat un cavall que anava solt per la senda. No sé qui dels dos s'ha assustat més. L'he portat un parell de minuts davant de mi senda amunt, però en una de les curves he recurtat i l'hi he passat davant. A ritmet suau he continuat pujant fins arribar al Pla de la Creu.

Una vegada ací, canvie la idea que portava en principi d'anar a la Banyadera i agafe el camí que crec que puja al pic del Marinet. En les desenes de vegades que he pujat de Xodos cap amunt i mai havia pujat al Marinet. No pot ser !! Primer el camí és una pista i arriba un punt que es converteix en senda. Quan s'acaba la pista, hi ha una senda que tira cap a l'esquerra i una altra que tira cap a la dreta. Jo agafe la de l'esquerra que és la que puja al pic. Una vegada dalt (1.473 m.), em quede gratament sorprés de les vistes que hi han. Molt xules.

Tire a baixar del pic per la mateixa senda, i quan arribe a la pista, agafe la senda que abans m'he deixat a la meua dreta. Aquesta no sé on va, però decidisc de seguir-la i si veig que la cosa s'embolica, doncs marxa enrere i ja està. Al poc d'anar per ella veig que està molt neta i transitada, com si una moto o similar passara sovint per allí, i que vaig camí de Xodos. La senda és tota de molt bon xafar, per bosc i en molt de desnivell. En 10' clavats he fet aquesta baixada, que té 369 m- de descens. Arribant ja a la part de baix, hi han un parell de llocs on hi han unes fustes montades que posen els que fan descens de BTT. Ja sé quin és el vehicle que manté tant neta la senda. A Xodos hi ha un xic que es diu Héctor Gasch que competía (no sé si encara ho fa) aquesta modalitat de BTT. Segurament aquest serà un dels cirucuits on entrena.

El final de la senda està un poc més avall de la font que hi ha abans de començar la pujada per la senda del Marinet. En poc més d'una hora he fet aquesta volta circular. Bon circuit per a entrenaments curts e intensos.

Tire direcció a Xodos i em desvie per la senda que va per el barranc que hi ha a la dreta de Xodos, per on van els peregrins el divendres quan pugen cap a Sant Joan (a la baixada en lloc d'anar per ací entren per Xodos). Una vegada baix al cul del barranc, em desvie d'aquesta senda i n'agafe una que puja per la part oposta del barranc, com si anara en direcció cap al Penyagolosa. En uns 10' arribe a una pista, per la que continue un poc, però tinc que pegar ja la volta, sino se me fa ja massa tard i se me'n va el temps que tenia de rodatge. Un altre dia començaré la ruta per ací, a vóre si continue descobrint terreny nou.

Al final ha segut un rodatge de 1h33'39" i 714 m+.

Salut i muntanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!

AGULLES DE SANTA ÀGUEDA X-TREM

Avui hem fet el cabra, cabra, cabra. Haviem quedat a Benicàssim per a fer part del recorregut de la Marxa al Bartolo fins al primer control, per a després anar fins a la Font de Sant Josep i desde d’allí agafar La Directa fins les antenes, i tornar a baixar fins a Benicàssim. Però com que al final ha acudit molt poca gent del grup, i a més ha vingut el cabra de Juanan, hem variat els plans i hem acabat fent això, el cabra.

Rosa, David i Juan (company nou d’entrenament de Benlloch, que fa uns anys va ser client meu i al que avui no havia reconegut) han segut els que més coneixement han tingut i se n’han anat a rodar. I Juanan, Jose, Sergio, Betoret i jo a fer el loco, perquè lo d’avui en alguns moments ja era “jugar-se la crosta”.

Hem eixit de Benicàssim dirección a La Comba, però en lloc d’agafar aquesta senda ens hem desviat un poc més a la dreta per a pujar a les agulles de Santa Àgueda. Al principi hem fet una pujada prou vertical, que ens ha fet guanyar altura ràpidament fins aplegar dalt a les Agulles, a la part de més cap a l’esquerra mirant des de Benicàssim. I una vegada ací hem anat crestejant per totes les agulles, eixint a l’última senda per la que baixa la Marxa del Bartolo. Quan dic crestejant, és en tot el sentit de la paraula, ja que la ruta ha segut completament per la cresta, sense fer cap rodeig a cap de les agulles. Per a que vos feu una idea del terreny, quan hem arribat a l’agulla a la que normalmente puja la gent per una senda que s’agafa des de la carretera de la Font Tallà, portàvem algo més d’una hora de “rodatge” o millor dit de trepada.

Hem fet de tot, tirar cap amunt fent treball de cama, trepar, destrepar, fer alguns pasos d’escalada, alguns d’ells difícils (almenys per a mi que mai havia fet lo d’avui), passar per trams molt aeris, d’eixos que acollonen i que et fan pensar “¿però qué collons faig ací?” …. però sobretot hem xalat molt, molt. Quan hem arribat a l’agulla del mig, hi havia que decidir si continuàvem crestejant o si ens n’anàvem a rodar. Menys Jose que avui no es trobava en plenes condicions per a continuar, els altres hem fet tots el mateix pensament, "una vegada embolicats fem tota la cresta, que açò tampoc es fa totes les setmanes".

Si la primera part ja m’havia paregut canyera, la segona ha segut espectacular. Els trams que més m’han impresionat han segut una cresta molt aérea, en caiguda vertical a l’esquerra i roca llisa en molta pendent cap a la dreta. I la pujada fins a una roca que es quedava volant dalt de tot el pati que es queda a la part de la Font Tallà. Llàstima que la càmera de fotos avui per despiste se m’ha quedat al cotxe, ja que les fotos d’avui hagueren segut impresionants. Ara bé, la ruta és no apta per a gent en vertigem.

Una vegada al final de les agulles, hem agafat la senda per on baixa la Marxa del Bartolo, però al poc ens hem desviat per una altra senda que tira cap a la dreta. En aquesta senda hem disfrutat també prou, ja que és algo tècnica i ara està molt neta. Hem fet una baixada, no a “quemarropa” però prou ràpida. Aquesta senda ix a la primera pista que haviem agafat al principi del rodatge, un poc abans del repetidor que hi ha al costat de l’autopista.

Al final hem fet un temps de 2h40’, i segons el rellotge de Betoret 9’5 km. de distància. ¿Quina mitja de velocitat ix? Avui dona igual el ritme de rodatge. Lo més important és que hem disfrutat molt. El component emocional dels rodatges també és important, i avui aquest aspecte ha segut molt motivador i positiu. Lo d’avui ha segut muntanya molt molt tècnica i canyera com la que ens agrada a tots els que anàvem. Açò no té rés a vóre en el terreny per on transcórren la majoría (no totes) de les curses que anomenem de muntanya (algunes d’elles lo únic que tenen de muntanya és que no són per asfalt). En aquest tipus de terreny no tenen rés a fer la gent ràpida d’asfalt ni els marroquins que només s’arrimen a una cursa de muntanya si hi ha eurets per el mig.

Aprofitant l’entrada, posaré un enllaç d’unes fotos que em va enviar Juanan, d’una cursa d’alta muntanya que es disputa a Itàlia i que s’anomena el Trofeo Scacabarozzi. Ja voreu quin terreny més canyero. Rés a vóre en lo que hem fet avui. Ell l’ha correguda i diu que és espectacular.

FOTOS:

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6145.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_1082.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6131.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6123.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6153.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6133.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6144.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6157.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_1073.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6158.jpg

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkgydbfHIz-urdpvcZiT90p8qSZZw9t3cwR1Mv2ZizWt7nmk0GwIxjrwK0bcx-4L7R-d0d9gHygKXkXMQkRZUHS6eloaRD7iaJPMhSsZwQ0pNHifWChyz6m1sHhskiG-fvNKq3jqVeiLId/s400/IMG_1076.jpg

http://www.sportdimontagna.com/site/images/morfeoshow/9___trofeo_s-6507/big/IMG_6146.jpg

VIDEOS:

http://www.youtube.com/watch?v=CRoo0nhpJOM

http://www.youtube.com/watch?v=1svCOvsIbcE

http://www.youtube.com/watch?v=NXE7dSTleDE

Salut i mutanya.

ATOPEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!

ANY NOU, SENDA NOVA.

Bé, ja ha passat més d'un més des de que començà aquest any 2010.

Fa massa temps que costa trobar eixe moment de tranquilitat per a poder seguir el ritme d'una o dos entrades setmanals que venia fent al blog. Sempre hi han excuses que no cal ni val la pena donar. Així que a vóre si aquest és el moment definitiu que fa que açò torne a arrancar.

Inauguraré l'any en una senda nova que vaig fer el dijous 14 de gener i que vaig repetir a la setmana següent. Es diu la "senda del ròbol", està a Benafigos i baixa fins al riu Monlleó. El ròbol (no sé si s'escriu així ja que no ho he trobat al diccionari) és l'arbre que li dona nom a la senda. Ni han molt pocs i en aquest zona en podem trobar dos o tres. Tinc que dir que jo ni els vaig vóre ni els conec.

La ruta comença des de les cases que hi han a les afores de Benafigos, ja a la carretera que va cap al Coll del Vidre. Jo vaig deixar el cotxe a una era al costat de la carretera. Després vaig agafar la pista que va per baix del masos. Al cap d'uns 10' (ritme d'entrenament suau) s'arriba a un encreuament. Es té que tirar cap a l'esquerra. En menys de 5' arribem a un pou de pedra seca que hi ha a la dreta de la pista, i just a l'esquerra hi ha un molló (que apenes es veia i que vaig reconstruir) que ens indica el començament de la senda (ací el primer día em vaig enganyar i vaig seguir la pista fins que es va acabar i em va tocar recular, trobant a la tornada el molló).

Tinc que dir que la senda em va paréixer espectacular. Per a ser una senda molt poc transitada està prou neta i es molt fàcil de seguir. Primer vas perdent desnivell poc a poc, però una vegada et poses per dins del bosc, es comença a baixar ràpid, fent moltes curves, fins que arribes a un mas. Aquest és l'únic punt on hi ha un poc de confusió. Tenim que arribar fins al mas i mirar cap a la dreta, on vorem un mollonet que ens indica per on continua la senda. Aquesta senda ens porta a una pista que arriba fins al Riu Monlleó.

Una vegada baix al riu, vaig tirar un poc cap avall, fins a trobar una pista que diuen que és molt molt empinada, i que porta cap a Culla. Almenys l'inici de la pista sí que és empinat de veritat. La gent la coneix com "la pista del BMR", perquè fa molts anys un grup de soldats que anàven en un d'aquestos vehicles militars, va caure per un barranc molt fondo. En l'accident  es vam matar tots i el BMR es va quedar allà baix al barranc.

Una vegada trobada la pista, vaig pegar mitja volta i per la mateixa ruta vaig fer cap al cotxe. La senda del ròbol em va costar 25' de pujar, tot el temps cap amunt i en una pendent prou contínua. Té quasi 400 m+ de desnivell. Molt bona senda per a entrenar pujades a ritme constant.

FOTOS

Bé, ja està el 2010 inaugurat. I ara mateix tinc molt de material per a noves entrades, ja que els dos caps de setmana passats he esta de concentració (el primer a Atzeneta en el grup de gent, o millor dit amics, que estem entrenant en Lluís, el nostre entrenador ;  i el cap de setmana passat vaig estar en el meu equip, que enguany canvia de patrocinador i passa a dir-se Running Team Tragoworld, a La Granja de San Ildefonso (Segovia). També demà comença la Lliga FEMECV a Crevillent, on Juanito lluitarà per els primers llocs, ja que el tio està finet finet.

I avui hem tornat a fer una sessió de colines finlandeses a Atzeneta. Lo millor de tot ha segut que Ivan, ja recuperat dels greus problemes de salut que ha patit, ha tornat a entrenar en nosaltres. Ara apoc a poc, i d'ací a no rés ja tornarà a estar en plena forma. Hem entrenat Ivan, Jose, Sergio (company nou de Borriol) i jo. Poc a poc el grupet de les "aules loques corredores" es va reagrupant, ja que entre malalts, lessionats i malfainers, una bona temporada ens havien deixat sols a Juanito i a mi. Per supost després d'entrenar hem esmorçat al Casa Ramón.

Salut i muntanya.