AQUESTA ERA LA MEUA MiM

Quants quilòmetres i hores d'entrenament, de suor, de fred, de patiment (perquè entrenant hi ha que patir, i el que no ho tinga clar, no fa rés), de......I QUINA RECOMPENSA MÉS GRAN.

El dissabte vaig complir un dels somnis que tenia des de que vaig començar a fer curses de muntanya, allà per l'any 1.999, quan vaig fer la meua primera MiM (sense preparar-la) en Toni Hernandorena, en un temps de 12h33'. Aquell dia sí que vaig patir de valent per a poder arribar a Sant Joan. I em pareixía inhumà que hi haguera gent que puguera fer els cronos que feien la gent de davant. I mira tú, ara he segut jo el que he estat ahí davant. I en un crono molt bo, el 8é millor de la història de la MiM. Tot un somni per a mi. La segona posició al podi ha segut el premi, però jo m'estime més el crono que he fet, 5h39'01".

En els últims dies havia visualitzat moltes vegades l'imatge meua entrant a meta amb el meu xiquet, Jordi. Formava part del meu repertori de recursos per a motivar-me. També en aquest repertori estava l'imatge d'una foto que tinc de la cursa de Vilafranca l'any 2007, en la que va guanyar Juanito i jo vaig quedar tercer, en la que ell m'esperava en els braços oberts baix el portal de meta. Casualitats de la vida, el podi masculí de la MiM d'enguany, ha tingut als mateixos "actors", però canviant la posició de J.J. i la meua.
Aquestes dos imatges em van passar per el cap mil vegades durant la cursa. I si no, que els ho pregunten a Kiel i a John, que encara els ho vaig contar pujant al Marinet.

Aquesta ha segut la millor MiM per a mi a tots els nivells. A banda del bon resultat, ha segut una cursa en la que he corregut molt concentrat, però a la vegada disfrutant de lo que estava fent. Tot ha acompanyat, cos, cap, temperatura (que no meteorologia, ja que feia molt de vent i això crec que ens ha sumant uns minutets a la marca que hem fet), gent que m'avituallava, .... ¡¡Qué diferència entre aquesta MiM i la del 2008, en la que pareix que tot estava en contra !! Aquell any no era el día, el dissabte passat SÍ que era el dia.

L'inici de temporada enguany no havia segut massa bo. Uns resultats més que discrets en la Marxa de Benicàssim i en Tombatossals, i també en la Marxa de Borriol. Potser la temporada passada vaig competir massa, i a l'inici d'aquesta encara arrastrava cansament tant físic com psicològic. Però per contra, això em va servir per a consolidar un ritme de rodatge per muntanya, que és el necessari per a fer una bona marca a una cursa com la MiM.

Pese a no trovar bones sensacions en aquestes curses més explosives, m'anava trobant molt còmode en les tirades llargues, tant en la bici com a peu, lo qual em donava confiança de cara a les curses llargues, que són en les que vull rendir bé enguany. El primer bon resultat va arribar en el Marató de Borriol, cursa dura i tècnica, en la que em vaig trobar molt bé, i que em donà molta moral per a afrontar la preparació final per a la MiM.

I una prova d'esforç feta un parell de setmanes després del Marató confirmava el meu bon estat de forma.
A la concentració que vam fer tres setmanes abans de la MiM, el treball va ser molt bo, tant de quilometratge com de ritmes, lo qual ens encarava per a poder aconseguir un bon resultat.

Les tres setmanes posteriors a la concentració, ja eren de pur tràmit, en tota la feina feta i on l'únic que calia demanar, era no posar-se mal ni tindre cap lessió. No vaig aconseguir ninguna de les dos coses, ja que dos setmanes abans de la MiM, en una tirada llarga de bici, a Jose i a mi, ens va pillar una tormenta de les bones, i vam baixar plovent molt i en fred des de Benassal fins als Ibarsos, cosa que a mi em va costar un bon costipat. Aquest mateix dia, a menys de 5 minuts per a arribar a l'ermita de Sant Vicent de Borriol, on teniem el cotxe, en la carretera banyada, vaig pegar un bac, anant quasi parat (menys mal). Em va patinar la roda de darrere i vaig caure aplomat, en tot el pes damunt del cul. Lo que en un principi semblava només una contussió ósea, després em va donar molèsties als glúteos i als isquios. Açò em va tindre "cagat" fins a última hora. No podía ser que en uns dies perillara tot el treball fet. Enguany a més d'aquesta caiguda en bici, n'havia tingut dos més a peu, en una de les quals em vaig fer com un mapa. Dins de mi pensava, "si salve aquest contratemps", aquesta té que ser la meua MiM". I així ha segut.

La setmana de la MiM va ser molt tranquila fins dijous, on ja van començar a aflorar els nervis. Però bé, és lo normal per a tothom.

El divendres per la vesprada, vam quedar uns quants companys d'entrenament en Luis, per a anar a replegar els dorsals i fer una xarraeta. La tensió quasi que es podía tallar en un ganivet. I més després de parlar en Miguel Miravet, el president de la MiM, que ens va dir a Juan i a mi: "xiquets, no hi ha apuntat cap corredor que a priori, destaque per damunt dels altres per a guanyar. Sou un grupet de 6 ó 7 corredors, més o menys en un nivell similar, per a repartir-vos el podi". Ale, més presió a la caldera (o al cap). Més valia no pensar en això. Jo soc del pensar que en aquesta cursa, es té que eixir a per la marca que un creu que està capacitat per a fer (almenys és lo que jo he fet sempre). I si aconsegueixes això, la cursa et posa al lloc que et mereixes. Sense fer massa temps, vam replegar els dorsals i cadascú cap a sa casa. Hi havia que sopar i anar-se'n prompte a intentar dormir, ja que la nit es faria curta.

El dissabte em vaig alçar a les 3:45 de la matinada per a desdejunar. Em vaig alçar molt tranquil i així vaig continuar fins al moment de l'eixida. Vam escalfar Juanito i jo sols, sense quasi parlar(no és que estàrem enfadats, no), concentrats, evitant parlar amb ningú per a no posar-nos nervisos. Vint minuts abans de la sortida, vam tornar al cotxe, a acabar-nos de preparar i ens vam dirigir cap a la linea de sortida. Ens vam posar davant de tot, junt en el nostre company d'Equip Juanan.

A les 6 en punt del matí, coet a l'aire i ....allà anem. Ara sí, lo únic que hi ha que fer és córrer i fer les coses bé. A l'eixida, com sempre sol passar, hi ha més gent del compte que es posa a tirar a un ritme que no els toca anar. Però bé, en uns minuts, uns pocs vam mantindre eixe tren de sortida, i els altres poc a poc, van anar abandonant el grup capdavater. Per davant de les instalacions de Tetuan, ja sols quedàvem Juanito, Juanan, un corredor en una camiseta de Peñalara (que bufava com si ja estàrem acabant la cursa), Menero i jo. Pujant per l'urbanització de Penyeta, Juanito va agafar uns metres d'avantatge, i els altres vam anar quasi junts fins la cantera. Ací jo vaig allargar la zancada i vaig agafar uns metres d'avantatge, i els altres es van quedar. Juanan poc a poc em va anar agafant, i vam anar junts des de La Coma fins poc després de l'ermita de Sant Vicent.

Al començar la pujada a la Serra de Borriol, li vaig preguntar com anava, per tantejar si seria company de "viatge", però em va dir que anava un poc alt de pulsacions per al ritme de cursa que portàvem, i que anava a despenjar-se un poc. Ací ja em vaig quedar sol, i aniria així fins a meta, ja que Juan que ens portava ací un avantatge d'uns 200 metres. Havia posat el turbo i poc a poc m'anava traent unes diferències que jo ni em plantejava recurtar, ja que jo anava a assegurar les meues 5h35'-5h40', si tot anava bé.

Per la Pedra vaig passar clavat en el temps que ho volia fer. A més en bones sensacions (encara que era molt prompte per a medir sensacions). Ací Eladi em va fer el primer avituallament. Eladi va ser un altre dels factors que contribuiren a l'èxit, ja que em va fer uns avituallaments perfectes. Es posava a l'inici de la zona legal d'avituallament segons el reglament, i corrent al meu costat, em feia el canvi de botellí i em donava tot lo que jo tenia posat per a cada punt. Va eixir en tots els punts perfecte.

Per Les Oronetes vaig passar també clavat en les meus referències. D'ací a Les Useres, sí que vaig anar un poc més ràpid de lo que debía, però el ritme de rodatge, era molt còmode per a mi. A una de les costes de formigó que hi han abans de Les Useres, em vaig assustar un poc. Vaig notar una punxada a l'isquio de la cama dreta, sense notar cap avís abans. Em pensava que havia tingut una rotureta muscular, ja que no era la mateixa sensació que quan et pega un tironet o tens una contractura. Vaig anar un rato pendent de la molèstia, però com que no anava a més ni molestava per a anar al ritme que portava (una altra cosa haguera segut tindre que córrer a ritme de cursa curta), vaig intentar no pensar en la molèstia i l'únic que li vaig demanar a Eladi  quan em va fer l'avituallament de Les Useres, va ser que em buscara Reflex per a posar-me'l a Les Torrocelles. Per Les Useres vaig passar uns 3 minuts més ràpid de lo que m'havia marcat. Però com que les sensacions estàven sent molt bones, això que tenia guanyat per a afrontar la segona part de la cursa.

Ací a Les Useres hi havia un ambient impresionant, en molta gent fent passadís als corredors, que recorden eixes imatges d'una etapa ciclista, on els espectadors, a un costat i a l'altre de la carretera, no paren d'animar. Tot era sentir el meu nom donant-me ànims. ¡¡ Quina passada !!

Després d'eixir del poble, ve la primera prova de foc. Vaig afrontar la pujada a la Serra de la Creu en molt bones sensacions, a un ritme molt bo i en molta calma. Ací va ser el primer lloc on vaig vóre als que em perseguien. Eren 2 corredors als que calculava que els devia portar uns 2 ó 3 minuts. Quan vaig coronar aquesta pujada vaig pensar, avui sí xaval, avui sí que és el dia. Estava molt motivat i em trobava molt bé.
Per la part de dalt d'aquesta zona, ja per pla, vaig agafar un ritme de rodatge molt ràpid. Feia molt d'aire, que ja no va deixar de molestar fins a meta.

La pròxima "parada" era a Les Torrocelles, on també vaig arribar uns 3 minuts abans. Ací estava com a casa, ja que hi havia molta gent d'Atzeneta animant, i això dona molta moral. Vaig entrar dins del recinte, VAIG TOCAR LA CAMPANA, i sense perdre gens de temps vaig continuar la marxa, camí de la Lloma Bernat, on m'esperàven tots els amics del Club de Muntanya At-Zenet. La pujada de les Torrocelles fins la Lloma era la segona prova de foc. Les sensacions també van ser molt bones, fent una pujada a la part més dura de la Lloma trotant, però regulant molt bé les forces, ja que l'avantatge que portava m'ho deixava fer.

¡¡ Quina passada sentir els crits de la gent que hi havia dalt quan encara et queden quasi 10 minuts per a  coronar !! Pareix que això fage que puges sol, sense esforç. A més de la gent d'Atzeneta, ací també estàven Kiel, John i Fede. Tots em donàven els seus ànims. Fede (no podia ser ningú més, tenia que ser ell i li ho agraisc) em va cantar ací que li portava al meu perseguidor 4'30" (era J.J. Rubio, el qual tampoc abandonaria la tercera posició). Això em donava més tranquilitat, ja que jo anava encara molt be de forces, i a eixes altures de cursa, el de darrere té que apretar molt i un té que punxar per a retallar eixes diferències. Però no calia cantar encara victòria. Encara quedava molta cursa.

De la Lloma a Xodos, vaig tornar a posar un ritme molt viu de rodatge als plans i les baixades. A les rampes finals d'entrada a Xodos m'esperàven Luis i Lucas (i no sé si algú més), que em van acompanyar donant-me ànims fins al control, on també vaig arribar conservant l'avantatge que portava.

A Xodos m'esperava la personeta que més vull en el món (junt a Mireia) i que més em va motivar durant tota la cursa sense tindre'l davant. El meu fill Jordi. L'imatge de l'entrada a meta en el meu xiquet i la dels dos replegant el premi damunt del podi, la vaig visualitzar un fum de vegades durant la cursa. Quan el vaig vóre, el vaig cridar, "teteeeee, Jordiiiii", els vaig llançar a ell i a Mireia un beset a l'aire i cap amunt. Només quedava 1 hora de cursa, però quedava encara una bona pujada al Marinet, i una altra que sempre s'acaba fent pudenta psicològicament, La Banyadera.

El Marient ja es feia pesat, però les cames i sobretot el cap encara estàven prou bé, i el ritme era el que tenia que ser. El vaig pujar quasi tot trotant, fins que em vaig trobar a Kiel i a John que m'esperàven al final de la part més dura. Kiel em va dir, "adelantes el mateix si et poses a caminar, i així reserves forces". Li vaig fer cas, i no es que adelantava lo mateix, sino que anava més ràpid. Vaig posar un caminar en molta cadència que em va fer anar molt còmode fins a coronar la pujada, parlant amb ells. Kiel em deia, "mai havia vist pujar a ningú així de fresc de cames i de cap el Marinet". Això encara em donava més força. A la senda que ix cap al Pla de la Creu, vaig tornar a posar un ritme de rodatge prou ràpid. I quan vaig eixir a la pista, el vaig incrementar un poc, per a aprofitar la primera part favorable de la Banyadera. Per darrere sentia a Kiel dir-li a John "pero mira que ritmo ha puesto el tío, si parece que lo hayan soltado en Xodos".

Després de passar este primer tram favorable, queda la part més pudenta de la Banyadera, tot pujada per pista prou empinada. Una curva, una altra, i una altra,.... un tram recte que pareix que no tinga final..... Aquest tram es fa pestós sobretot psicològicament, encara que saps que una vegada corones la Banyadera, et queden uns 15 minuts per a disfrutar (si ningú t'apreta darrere, i este no era el meu cas).

Al control, vaig agafar un got d'aigua i sense parar, cap avall. Ara sí que sí. Açò ja és meu. Des de la Banyadera fins a meta, ja em vaig relaxar. Tenia la segona posició assegurada i lo únic que pots guanyar si arrisques ací, és alguna caiguda, ja que hi han unes zones de molta pedra i algo complicades. Vaig baixar més de 2 minuts més lent de lo que m'havia marcat, però ja donava igual.

Arribant baix m'esperava Luis. ¡¡ Quina alegria mútua al vore'ns !! Es va posar a córrer al meu costat. I un poc més avall Mario, Maite i Mònica. ¡¡ Quin disfrute i quina emoció !! Encara se me posen els pels de punta. Només em faltava anar botant d'eufòria, de content que estava. Ja pensava en buscar a Mireia i a Jordi per a donar-los un bes, i agafar a Jordi al meu braç. Abans d'arribar a la recta de meta encara m'esperava el meu "aguador", Eladi. Més alegries. Jo sol, anava aplaudint-me. Quan vaig arribar a la seua altura, li vaig xocar la ma en força i au, cap a la recta de meta. Uffffff, encara pareix que estiga allí dalt. I encara m'emocione.

Encare la recta de meta en els braços en creu, buscant al meu xiquet i a Mireia. SIIIIIIIIIIIIIIIIII, SIIIIIIIIIIIIIIIIII, HO HE ACONSEGUIT. Els done un bes als dos, agafe a Jordi i creue la meta amb ell en braços. Baix de l'arc de meta m'espera Juanito. Ens abracem en força. ¡¡ Quina alegria, quines emocions, açò és una canya !! Hem repetit l'imatge de Vilafranca. Bese a tots els que estan allí (molts, i no els enumeraré per a no deixar-me'n a cap). Posem Juanito, Jordi i jo per a les fotos.

Em sente a la cadira per a que em lleven el xip, i venen les dos persones, sense el recolzament de les quals, açò no haguera segut posible, Mireia i Luis. Més besos i abraços i més emoció. ¡¡ Quin dia més gran !!

Per la megafonia ja anuncien que està entrant el tercer. Juanito i jo ens alcem a esperar-lo. És J.J. Rubio i entra en un temps molt bo de 5h42'. Quan arriba ens abracem els tres. Si hi ha una persona que també es mereixia açò, era ell. Després a l'entrega de trofeus em va dir "açò tú i jo ja ens ho mereixiem per avorriment, després de tots els anys que portem fent la MiM, jeje".
Després d'una bona dutxa, i d'estar per allí xarrant en uns i altres, vam fer un bon dinaret al restaurant de Sant Joan. I per a brindar, en lloc de cava, un bon cremaet.

Vull ara donar-li les gràcies a la persona que està darrere d'aquest triomf, per la seua dedicació i la seua afició. Ell no pot córrer (de moment), però viu més que ningú tot açò. La seua feina no sempre està reconeguda com toca. És el culpable si les coses no ixen bé, i altres vegades, quan les coses sí que ens ixen com volem, igual no li ho expresem com es mereix. Ell i jo sabem que enguany li he donat molta feina, que li hem pegat moltes voltes a la forma de fer les coses, d'entrenar, d'innovar en entrenaments. Hi ha hagut moltes hores de converses, de mails, d'expresar sensacions, inquietuds,..... Però al final els dos hem obtingut la recompensa que buscàvem. Els dos hem guanyat (perquè jo no he quedat primer però em sent guanyador). Gràcies Luis.

Gràcies també a Ramón Peris. Ell és..... el meu gurú, el meu "druida". Si com a professinal és gran, ni vos podeu imaginar com és com a persona. La tranquilitat que m'ha donat preocupant-se per mi els últims dies abans de la cursa ha segut fonamental. Gràcies Ramón. Tú, encara que has millorat la teua marca, enguany no estàs satisfet en el teu temps. Valies més de lo que has fet, però sempre no ixen les coses. Com et vaig dir, els entrenos i el nivell que tens, ahí estan, i això no ho canvia un resultat. Així que ja saps, a continuar cap avant, que aquest estiu tenim que fer pols el MontePerdidoExtrem.

Gràcies també a David Bellés, que em posa a punt les cames cada setmana.

Gràcies a Eladi per una ajuda perfecta. Me consta que el vaig fer anar de cul tota la MiM.

A tots els companys d'entrenament, amics i tota la gent que ens ha seguit durant la cursa i que ens ha donat el seu suport i els seus ànims. No s'imaginen lo important que és tindre'ls continuament a lo llarg de tot el recorregut.

A les dos persones que més es mereixen els meus agraiments i que més suport em donen per a poder fer lo que faig, a la meua dona Mireia i al meu xiquet Jordi. Les dos persones que més vull.

També tinc que felicitar als companys que han fet podi. A Juanito, primer amic que company, que es va marcar uns impressionants 5h29'11", carrerón,  i que és la 3era millor marca de totes les MiM disputades. A la tricampeona de la MiM, Xari. I a Lia i a Alicia. Ja pot estar superorgullós (i ho està) Luis, ja que 5 dels atletes preparats per ell vam fer podi el dissabte. Enhorabona a tots.

I a la resta de la gent del grup que han fet la cursa. Els que van acabar segur que estan molt contents en les seues marques. I als que no van poder acabar per problemes físics, la pròxima MiM serà la vostra, segur.

Ací deixe enllaços de fotos, videos i classificació de la cursa. Conforme vage encontrant coses, les aniré posant en pròximes entrades:

VIDEO JUAN I VICENT
CLASSIFICACIÓ



PRÒXIM OBJECTIU.....................

Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEEEEE !!!!!!!!!!!!!!!!

Fotos: Corredordemontaña, J.M. Andrés, Mireia, Viky, César Guasch.
Video: Juan Adsuara.