COM JA QUASI TOTS SABEU, HEM DEIXAT ELCLINIC

Aquesta entrada ja fa prou díes que la volíe haber fet, però entre el treball, la familia i la feina extra (superextra) que m’ha donat la Pujada a la Nevera, doncs m’había segut impossible.

Després de molt de temps d’analitzar la situació, de pensar-ho, comentar-ho i tornar-ho a pensar, Juanito i jo primer, i Jose i Iván una setmana més tard, hem abandonat ElClinic. El mes de març ha segut l’últim que hem estat com a alumnes-corredors d’aquest club. Juanito i jo ja feia prou de temps que teníem la decisió clara, però per respete al nostre entrenador Lluis i als companys de club en els que hem competit les competicions oficials FEMECV, nos ens pareixía èticament correcte abandonar abans del Campionat Autonòmic.

Els motius tampoc vaig a exposar-los ací. Dir que no ha hagut cap mal rotllo, i que jo sols puc traure conclucions positives dels 4 anys que he format part d’aquest grup (junt a Seve i a Rosa era el més veterà).

Quan els ho vam comunicar a Lluis, Kiel i John, vaig tindre la mateixa sensació que quan et separes d’una persona a la que vols, però que hi ha algo que et fa prendre la decisió de separar-te d’ella, encara que et dolga molt.

Personalment he aprés molt en aquestos 4 anys, i no tinc més que paraules d’agraïment per a ells. Lluis és una grandíssima persona, gran amic dels seus amics, que viu la seua feina, i que en la seua paciència i dedicació és el principal culpable de la nostra milloría com a esportistes. Kiel és una persona constantment preocupada per les nostres inquietuds, pendent de que ho tinguérem sempre tot controlat, donant sempre mil consells de com afrontar les curses i donant la seua opició de la nostra evolució. A ell, junt a Lluís, li tinc que donar les gràcies per haber-me recolzat, escoltat i aconsellat en una temporada en que una persona en la seua actitud, m’ho va fer passar mal. Ells van tindre la paciència d’escoltar-me, d’aconsellar-me i de motivar-me per a tirar endavant i vóre només les coses positives d’aquella situació, que n’han segut moltes.

Per tot açò i més coses no tinc més que paraules d’agraïment. Els considere als dos, molt bons amics.

El meu sentiment ara, és que deixe ElClinic com a alumne de l’escola, però com diríen els del fútbol, sempre sentiré els colors d’aquest club. A més, ací he fet molt bons amics, entre ells Juanito, al que ara mateix m’uneix una bona relació d’amistad i companyerisme. Hi han poques persones tan nobles com ell.

Seguiré considerant a Lluís i a Kiel uns bons amics, en els que espere poder compartir quan a tots ens vinga bé, unes bones rodades per la muntanya, o millor, uns bons esmorçars en unes bones tertúlies parlant d’açò que tots tenim en comú, la passió per la muntanya.

El día que vam comunicar que deixàvem ElClinic, em sentía trist. Per això deia en l’entrada del 25 de març que el rodatge d’eixe diumenge, encara que había segut un entrenament molt positiu, era trist per a mi, ja que era l’últim rodatge en el meu grup durant 4 anys. Aquestes sensacions passaran i sols quedaran les coses positives.

Crec que estic fent lo correcte, i em quede tranquil i satisfet perquè he deixat ElClinic d’una forma sensata i honesta, exposant-los a ells les meues inquietuds i els meus punts de vista de la realitat que jo veig en estos moments i sense mentires a l'hora de dir-los els motius de deixar el grup. La meua forma de ser em diu que la veritat té que anar sempre per davant, i així sempre se’ls pot mirar a les persones a la cara i crec que sempre seré ben considerat.

Als actuals companys en els que més relacio hem tingut, dir-los que estem on estem, una cosa és la única que no té que canviar, i és l’amistat que hem fet i el grup tant compacte que hem aconseguit (torne a pujar la foto que vaig posar després de la cursa de Tavernes). Així que, aneu fent-se el compte de que si tots volem, tot continuarà sent com fins ara.

Ale, i ja està bé de sentimentalismes.

Salut i muntanya.