Desastrosa, així es resumeix la cursa de BTT que vaig fer diumenge passat. Pitjor impossible, però no per causes físiques, sino per causes mecàniques. La "merda" d'aquestes curses, és que encara que estigues com un bou de fort, si la màquina no acompanya i s'averia, docns no hi ha rés a pelar. I això és lo que em va passar a mi.
Crec que estava per a fer una cursa molt bona, ja que em trobava molt fort i en molt bones sensacions de cames. A més, vam anar quasi mitja hora neutralitzats, des de Benlloch fins a Vall d'Alba, lo qual em venia de maravilla per a eixir ben calentet, ja que a principi de cursa si no escalfe bé, sempre vaig un poc romo. Havia passat els trams més complicats tècnicament, que eren primer una trialera en baixada molt pedregosa i molt empinada, després un tram de senda on no es podía adelantar a ningú i l'últim un tram d'algo més d'1 quilòmetre per dins de la rambla. Per dins del tram de rambla, anava darrere d'un grupet de 4 ó 5 corredors, als quals vaig anar agafant poc a poc. Quan vam eixir de la rambla, en pocs metres els vaig adelantar a tots i vam entrar en un tram de pista asfaltada. Segons les fotos en aquest punt anava en la posició 17, i ací començava el meu terreny per a poder adelantar posicions, ja que tenia per davant 3 bones pujades que em beneficiàven molt. Però ací va començar també el meu calvari. Als poc metres d'anar per l'asfalt em vaig donar compte de que anava punxat. Ací s'acabàven les meues opcions d'intentar estar entre els 10 ó 15 primers classificats, que era la meua aspiració.
Jo i Iñaki el de Cabanes, en la posició 17 i 18 en eixe punt
Com que tenía a pocs metres el primer avituallament, vaig anar en la roda punxada fins allí, així segur que algú del control m'ajudaria a canviar-la i tot seria més ràpid. Quan vaig parar, vaig dubtar uns moments de continuar o d'anar-me'n cap a casa. Però..... ¡qué collons!, tocava patir tant física com psicològicament per a intentar una bona remontada, que em deixara lo més prop possible de la posició a la que aspirava en un principi. I així ho vaig fer. Anava tot el rato passant corredors i més corredors com si ells estigueren parats, lo qual no era fàcil quan em trobava a algun grupet més nombrós o quan tenia que eixir de la traçada bona als trams més pedregosos. Però bé, les sensacions eren molt bones i la concentració màxima. Pujava els trams més empinats a un ritme fort, però sense aplegar a agobiar-me de cames en cap moment, lo qual em permetía, quan la pendent es suavitzava, començar a canviar marxes i agafar un bon ritme. Als trams de pla em passava el mateix, ja que al anar tant bé de cames, sense tindre que recuperar muscularment, podia posar-li desarrollo i agafar en poc metres una bona velocitat.
A uns 4 quilèmetres per a aplegar a La Serra, ja tenia a un tir de pedra a un grupet de 5 ó 6 corredors, entre els quals per l'equipació vaig conèixer a Marc (Celes). Si no em pegava cap baixó, abans de començar la baixada final, els podia agafar i encara haguera fet una bona posició, ja que Marc va quedar el 31. Però.....merda !!, una altra vegada la roda punxada. Açò no em podia estar passant a mi. No portava cap càmara més, així que vaig parar i vaig unflar un poc la roda per a fer un tros més, però enseguida es va tornar a desunflar. Vaig parar i em vaig sentar. Al poc va passar Alex Edo, un xic de Vall d'Alba. Ell em va tirar una càmara que portava, així que la vaig tornar a canviar i una altra vegada a la marxa, esta vegada a acabar la carrera al meu ritme però sense pretensions de cap remuntanda. Ara sí que se n'havien anat totes les meues opcions a fer la mà.
Després de La Serra tot lo que quedava era costa avall i pla, o siga terreny per a donar-li de valent. I quan estava a punt d'acabar la baixada, la tercera punxada del día. No podía ser. ¿Em mereixía jo lo que m'estava passant? Aquesta vegada ja vaig passar de parar a ningú per a demanar-li una altra càmara. A fer la mà la bicicleta. I així vaig fer els últims 6 quilòmetres, en la roda punxada i a una velocitat de 18/20 km/h, quan era un tram per a zumbar-li de valent i posar-se sense problemes per dalt de 40.
En fi, que m'he quedat en un gust molt amarg a final de temporada. M'haguera agradat, ja que per lessió no podré córrer a Cavalls del Vent el pròxim cap de setmana, arrimar-me al top 10 a la BTT. Crec que era factible, però tampoc es pot afirmar, ja que no ho he pogut fer. Avui no era el dia i prou. He quedat en la posició 109 i això és lo que puc afirmar avui.
Encara que el disgut era bo, sobretot el diuemenge i ahir, que vaig estar tot el dia pegant-li voltes a la pilota, això no vol dir que la meua motivació estiga tocada. Al contrari, açò encara em dona més moral per a continuar treballant i lluitant. I encara que haja segut a basse de palo, he aprés algo de món de la BTT.
Lo primer que faré és posar-li unes cubertes tubeless a la bici, per a minimitzar quasi a zero el risc de punxar.
I l'any que ve, a donar el callo en aquesta carrera, per a llevar-se el mal gust d'enguany. Enguany ha segut un objectiu que ha vingut de rebot, però l'any que bé igual la planteje com a últim objectiu de temporada, en una bona preparació específica.
L'anècdota del día. Mireu quins cracks els d'aquesta foto. Segur que van disfrutar més que ningú.
Lo primer que faré és posar-li unes cubertes tubeless a la bici, per a minimitzar quasi a zero el risc de punxar.
I l'any que ve, a donar el callo en aquesta carrera, per a llevar-se el mal gust d'enguany. Enguany ha segut un objectiu que ha vingut de rebot, però l'any que bé igual la planteje com a últim objectiu de temporada, en una bona preparació específica.
L'anècdota del día. Mireu quins cracks els d'aquesta foto. Segur que van disfrutar més que ningú.
Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEE !!!
